P R O S E S
La
Salometa juga amb el gatet. Després de les nines, que tot just si
vesteix amb mocadors i bressola a la falda, no té altre amic més franc i
més alegre. El gatet es diu Miau i és negre i blanc. Corre per tot el
pis, esgarria la roba apariada en el cove els dies de bugada i es
persegueix la cua cargolant-se per terra. No se l’atrapa mai. Llavors
la Salometa li enveja el bon jugar i crida: “Miau, aquí”. El gatet no
es torba i me’ls teniu tots dos embrutant-se el vestit i la pell. El
vestit del Miau a vegades és net que no té pel que visqui sense dia de
festa. Net com una patena, que diem. I l’un i l’altra corren com dos
petits follets.
La
nostra Salometa l’agafa pel clatell, a voltes per la cua i també per
les potes, l’aixeca molt enlaire i el deixa anar i tot, igual que una
pilota. Però el Miau mai no piula. S’estimen tant i tant, que si no
fos la mama, que ho vigila, fins dormirien junts. El gatet s’acontenta
de dormir al llitet de la nena cada volta que pot, però només de dia.
La mama no permet que respiri l’alè del Miau. Fora d’això, tots dos fan
una sola cosa i una sola persona, i no cal retenir amb quin seny el
marruix sap amagar les ungles.
Suara
la Salometa el tenia pel coll. De tant com l’apretava li prenia el
respir. El gatet miolava: mèu, mèèu, mèèèu. . . Però a la Salometa se li
acudia això:
- Paieet Miau. . . Canta coses!
La
Salometa té ara vint-i-vuit mesos. L’altre dia assajava de beure a
galet. Té un cantiret de llauna i obria una boqueta que quasi feia por
de tan oberta que era. Ui, ui, ui, quina por!. . . El cas és que bevia i
no bevia, car si aixecava el broc, no sabia engolir. I així es mullava
tota. Però encara afegia:
- ‘eus, mama. . . tota tola, he fet!, tota tola!
Joan Salvat-Papasseit (1894 – 1924)
De: “Els nens de la meva escala i dites d’infant”,que havien
estat publicats periòdicament a ”La Mainada”, van ser editats
el 1923 per la Llibreria Nacional Catalana
09 gener 2.022
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada