TORNEM LES MEVES MANS
Et
aquí un conte que barreja l’horror i la innocència. Una lectura
desagradable per l’exageració que comporta i alliçonadora per
l’ensenyança que ens recorda. El fet passa als anys 50. Diu eixís:
Una
família s’havia comprat un cotxe nou, 0 kilòmetres, molt maco, es mirés
per on es mirés, l’entapissat, el color. . ., tot. El pare estimava
aquest cotxe; el fruit del seu esforç estava allí.
Sortiren
ell, la seva esposa i el petit que tenien, de sols 3 anys; arribaren a
una estació de servei, els pares baixen i deixen al nen dins del
cotxe, tancant les portes. . ., el nen trobà un retolador i començà a
escriure en tot aquell entapissat, amb gran entusiasma i amor doncs,
tots els infants fan les seves coses d’aquesta manera.
Al
cap d’una estona arriben els pares i en veien el quadro, el pare
començà a encendre’s amb fúria i tot veien el seu “formós entapissat”
tot ell ratllat, començà a copejar al nen a les seves mans i fent-ho amb
molta força. . ., fins que varen haver de treure’l-hi el nen d’entre
els seus furiosos cops; el crio estava en molt mal estat i hagueren de
dur-lo a l‘hospital.
Sona
el telèfon a casa de la família i el despenja el pare. . ., els truquen
de l’hospital, era necessari que hi anessin, s’havien complicat les
coses. . . El pare es persona i li notifiquen que han hagut
d’amputar-li les mans al nen, ja que no hi havia altra opció possible.
Entrant el pare a l’habitació amarat en llàgrimes. . ., el nen li diu somrient. . . “Hola papi. . . ja he après la lliçó. . ., no ho faré més, papi. . ., però, per favor, tornem les meves manetes!! El pare sortí d’aquella habitació i diuen que es va suïcidar. . .
Per què donem tanta importància a les coses materials a l’extrem de fer mal als nostres sers més volguts?
16
gener 2.022
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada