LA SOLIDARITAT
Upagupta,
el deixeble de Buda, estava dormint en el terra al costat de la muralla
de la ciutat de Mathura.. Totes les llànties eren apagades, totes les
portes tancades, i l’ombrívol cel d’agost ocultava totes les estrelles.
Quins peus eren aquells, quines polseres tentinejaven agitant de sobte el seu pit?
Es despertà sobresaltat i la llum de la llampera d’una dona il·luminà els seus ulls indulgents: era la ballarina, estel de joies ennuvolades per un vel blau pàl·lid, embriagada pel vi de la jovenesa.
Baixà la llampera i va veure el rostre jove i austerament formós d’Upagupta.
“Perdona’m, jove asceta –digué la dona- fes-me la gràcia de venir a casa meva. El sol brut no és jaç per a tu”.
Upagupta contestà: “Dona, segueix el teu camí; que jo ja aniré a buscar-te quan arribi l’hora”.
Quins peus eren aquells, quines polseres tentinejaven agitant de sobte el seu pit?
Es despertà sobresaltat i la llum de la llampera d’una dona il·luminà els seus ulls indulgents: era la ballarina, estel de joies ennuvolades per un vel blau pàl·lid, embriagada pel vi de la jovenesa.
Baixà la llampera i va veure el rostre jove i austerament formós d’Upagupta.
“Perdona’m, jove asceta –digué la dona- fes-me la gràcia de venir a casa meva. El sol brut no és jaç per a tu”.
Upagupta contestà: “Dona, segueix el teu camí; que jo ja aniré a buscar-te quan arribi l’hora”.
De sobte, un llampec va fer que la nit ensenyés ses dents. Grunyia la tempesta des d’un racó del cel, i la dona tremolà de por.
Les
branques dels arbres que bordejaven el camí estaven dolgudes pel pes de
tanta flor. De lluny arribava flotant en l’aire càlid de la primavera,
les alegres notes de la flauta. Des de l’alt del cel, la lluna plena
observava les ombres del poble silenciós.
Upagupta
passejava pel solitari carrer, mentre sobre d’ell els cucuts enamorats
llençaven des de les branques del manglar la seva queixa desvetllada.
Travessà les portes de la ciutat i es va aturar a la base del terraplè.
Qui era aquella dona estesa als seus peus a l’ombra de la muralla, abatuda per la pesta negra, amb el cos cobert de llagues, que havien llençat a tota presa de la ciutat?
Qui era aquella dona estesa als seus peus a l’ombra de la muralla, abatuda per la pesta negra, amb el cos cobert de llagues, que havien llençat a tota presa de la ciutat?
L’asceta s’assegué al seu costat, posà en els seus genolls el seu cap, humitejà amb aigua els seus llavis i untà de bàlsam el seu cos.
“Qui ets, que així et compadeixes?” –preguntà la dona.
“Per fi ha arribat l’hora en què havia de visitar-te, i aquí em tens al teu costat” –li respongué el jove asceta.
Rabindranath Tagore (1861 - 1941)
Premi Nobel Literatura 1913
26 agost 2018
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada