MÀXIMES DE DON CÉSAR DE ECHAGÜE
Sempre estem en guerra. L`home mai coneix la pau. Si arribés a conèixer la veritable pau, la pau utòpica, mai més esclataria altra guerra. Pau seria el repòs absolut dels odis i de les ambicions, amb la realització de tots els ideals cristians. Si això s’arribés a aconseguir, qui desitjaria la guerra? És mil vegades pitjor la desintegració gradual de l’esperit en la vida que s’anomena normal, que la mort fulminant en el camp de batalla. És la guerra de la pau, la que destrueix les ànimes. En l’altra sols es destrueixen els cossos . En la guerra és més fàcil fer-se amb cent amics sincers, disposats a exposar les seves vides per la nostra en el camp de batalla, que guanyar en la pau una vintena d’amics disposats a arriscar els seus estalvis, les seves comoditats i la seva influència.
“Muerte, punto de destino” (1949)
Mai s’ha de predicar amb l’exemple. Quan es diu, per exemple: “Hem de menjar menys en benefici dels nostres germans que passen fam”, s’ha de dir estant gras i llustrós. Així la gent treu la vaga impressió que passar gana engreixa. Si ho digués una persona que pesés trenta quilos, i a la que s’haguera de sostenir amb unes cordes, per què la seva feblesa no el permetés sostenir-se d’en peu, i quina primesa el convertís en un objecte quasi transparent, sols aconseguiria provocar en el públic unes atroces ganes de menjar davant de semblant demostració de què és la fam. Si una persona ben alimentada predica temprança, la gent somriu amb bon humor i deixa unes monedes pels afamats; però si el que demana abstinència és un afamat, la gent s’irrita i pensa: “S’ha de predicar sense l’exemple”.
"Calavera López” (1947)
José Mallorquí Figuerola (1913 – 1972)
14 octubre 2018
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada