TRISTANY I ISOLDA
Aquests
dos noms no eren gaire coneguts a principis del segle passat i degut a
l’analfabetisme llavors encara existent, tampoc es coneixia el seu
origen.
En
un poblet de la província d’Ourense, concretament Calvos de Randín, hi
vivia un home de caràcter agre i sempre serio, ningú recordava haver-lo
vist mai somriure, feia cara d’enterramorts, sempre se’l veia trist, com
si portés damunt d’ell una gran pena. Tots els seus convilatans el
coneixien pel sobrenom de Tristán.
Ja casat, van tenir un únic fill que van anomenar com a ell se’l
coneixia: Tristán el qual, per qüestió d’herència o convivència, també
mostrava el mateix rictus del pare.
Corria
l’any 1945, quan la seva lleva va ser cridada a files i, amb els pocs
companys de la seva edat, van agafar al tren amb direcció Madrid,
exactament al punt de destí era Colmenar Viejo, la divisió cuirassada
“Brunete”. En pujar al tren, donat el seu caràcter solitari no va seure
amb els seus companys de lleva sinó que entrà en un compartiment on hi
havia un sol ocupant, un senyor ja gran llegint un llibre.
Tres estacions més tard, el senyor gran es va acomiadar del noi i va baixar. Ja novament el tren en marxa, Tristán se n’adonà que aquell senyor s’havia descuidat el llibre en el seient. Va intentar cridar-lo per la finestreta, però ja era massa tard. El llibre es titulava “Tristany i Isolda”. La quasi coincidència amb el seu nom picà la seva
curiositat i el va començar a llegir; pràcticament el va devorar.
Quedà embadalit per aquella encisadora història, amb la que sé setí
plenament identificat, al extrem de proposar-se trobar, des de llavors, a
la Isolda dels seus somnis
Ja
a Colmenar Viejo, un temps transcorregut des de la seva arribada, a
l’explicar a un company ja veterà, la troballa del llibre, aquest li
digué que en un poblet a prop hi havia una xurreria molt concorreguda
pels militars quina propietària duia per nom Isolda. El cor li bategà
amb força.
A
la primera oportunitat es desplaçà al poblet indicat i, just a la plaça
major localitzà la xurreria en quina façana lluïa el nom d’Isolda;
entrà trobant el taulell ple de reclutes com ell que s’apilonaven en
demanda d’una paperina de xurros. Sentia una veu dolça provinent de
l’altra banda del taulell. A cops de colze es va obrir pas fins arribar
a veure-la. Era una senyora gran que be podia tenir l’edat de la mare.
Tot sorprès va poder dir: “Hola Isolda, sóc en Tristán”. Ella, sorpresa i amb sorprenen veu tremolosa, s’inclinà sobre el taulell i, xiuxiuejant, va recriminar-li: “Hola Tristán, per què has vingut tant tard..., ja no queden xurros i és hora de tancar”. Mentre deia això pensava: “perquè has trigat tant...”
El
noi sortí defallit de la botiga i s’encaminà cap a la parada de
l’autobús. Al cap de mitja hora, quan l’autobús es posava en marxa,
Tristán mirà per la finestra i en veient a una dona que esverada corria
cap al vehicle, s’aixecà del seient i va correr pel passadís fins a la
porta del darrere encara oberta. Estirant cos i braç Tristán va poder agafar una paperina de xurros que a dures penes li entregà la senyora tot dient-li: “Els he fet per a tu...” I perdent l’equilibri el seu cos, ja amb el pes dels anys, espetegà per terra mentre l’autobús s’allunyava...
20 setembre 2020
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada