EL CONFERENCIANT
El
conferenciant estava en l’ús de las paraula. L’auditori dormia
discretament. O pensava en les seves coses, ben allunyat del tema
explanat pel senyor del pit inflat i el bigotet retallat, qui des de
darrere la tauleta coberta de vellut vermell intentava captar l’atenció
de tots.
D’altres,
maleïen la mala sort d’ésser amics del conferenciant, amistat que els
obligava ara a estar presents i aguantar la lata. Alguns, poquets, es
deixaven dur per les paraules del conferenciant intentant seguir-lo a
més o menys distància, i agafant el fil de la seva triomfalista
xerrameca, encara que només fos per a poder pronunciar després quatre
frases de comentari encomiàstic.
Però el més curiós del cas és que, molt sovint, gairebé a l’acabament de cada paràgraf, se sentia una veu que subratllava:
- Bravo! Molt bé!
D’un
procedia aquella veu? Qui era l’oient entusiasta que tan sovint se
sentia compenetrat amb el discurs? Era potser algú que el conferenciant
s’havia dut per animar-lo, com es fa amb els cantaires de flamenc?
Nosaltres,
que estem en el secret de l’afer, ja ho podem dir. La veu misteriosa
i estimuladora procedia de la gargamella (de l’estómac, per ser més
exactes) del conferenciant, qui prèviament havia estudiat i dominat els
secrets de la ventrilòquia.
Joaquim Muntanyola i Puig (1914 – 2012)
“El Patufet” any 6 - Segona època (març 1973)
27 setembre 2020
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada