ELS CATALANS PEL MÓN
Una vegada vaig anar a Birmània vigilant una expedició de blanc d’Espanya.
El
viatge va anar força bé i en arribar a Yakri, un reietó local m’oferí
hospitalitat de bona llei. Havent-hi per allí pocs europeus, aquell
senyor va tenir interès a fer evident la brillantesa de la seva cort i
em retenia, feia que el meu repòs s’allargués més del que m’havia
proposat.
Perquè
la meva presència occidental no deslluís l’etiqueta de palau, el
monarca em va donar una capa tota brodada de perles i pedres fines, amb
la condició que només me la podia treure per dormir.
Les
residències reials d’aquells països són com una mena de parc, on
bèsties i persones viuen en comú, guardant determinades diferències. Hi
ha una gran quantitat d’ocells, elefants de jardí, felins, tortugues
sagrades i profanes, insectes de la temporada i altres animals, tan rars
que arriben a fer respecte.
L’estada
allí era una festa seguida. Cantàvem, ballàvem i menjàvem del matí al
vespre i cada vici tenia la seva satisfacció. Però com jo era persona
manada i mai no he negligit el deure, va venir el dia del comiat, i el
reietó, per obsequiar-me, va organitzar una gran exhibició folklòrica.
El
sobirà, vestit de gala, em va fer seure al seu costat. Tenia una
pantera als peus i un lloro magnífic a l’espatlla dreta. Va picar de
mans i començà el programa.
Després
de sentir cantar gent de totes les contrades del país, sortiren
dues-centes ballarines que es posaren a dansar d’una manera monorítmica.
El ball va allargar-se hores i hores, sempre igual, sempre amb la
mateixa cadència. Quan el tedi s’apoderà de mi, vaig dir a manera
d’expansió, en català i alçant la veu:
- Mal per mal, m’agraden més la dansa de Castellterçol. . .
El lloro va fer un crit gutural i dirigint-se a mi digué:
- No us emboliqueu. Si us sent el Gran Intèrpret, esteu perdut.
Va
dir-ho en un català tan correcte que de moment se’m va tallar l’alè.
Home de món com era, vaig dissimular davant del rei, però aquella nit,
quan tothom dormia, vaig cercar el lloro, que va explicar-me la seva
història. Era un lloro català, de Cadaqués, i havia arribat fins allí
per atzars de la vida.
Per moltes que fossin les coses que ens separaven, hi havia l’idioma que ens unia, i teníem records comuns.
Parlàrem
del Mediterrani i de les nostres esperances de reveure’l, i l’endemà de
bon matí, en marxar de Yakri, tenia el cor més tendre que el dia de
l’arribada.
Pere Calders i Rossinyol (1912 – 1994)
04 octubre 2020
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada