JOSEP ANSELM CLAVÉ i CAMPS
(1824 – 1874)
. . .Havia cedit la tos. . . – “Toca aquell vals de Chopin”
– demanà a la seva filla. Era el vals en la menor, obra 34. La noia
va anar al piano. . . Clavé es sentia feliç d’escoltar. Vingut un
moment, es trobà ben disposat al repòs. – “Àurea! Em ve una son tan dolça!. . . Sinó que no m’agrada dormir”
– va acabar ell, amagant algun pensament. I aleshores va abaixar el
cap, com per lliurar-se al son. Seguidament el redreçà, fitxant els
seus ulls a la cara de la seva filla. Ella va veure-li una expressió
estranya, i el sostingué. El pare va fer una contracció dels llavis,
com qui volgués besar, i després un respir llarg i voluminós, demanant
aire a la vida que desdeia. Eren dos quarts de deu del matí, el 24 de
febrer del 1874. El rellotge de butxaca de Clavé va quedar deturat a
l’hora que moria. . .
Josep Lleonart i Maragall (1880 -1951)
“Josep Anselm Clavé”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada