El
vicealmirall
Antequera, diverses vegades ministre de Marina del govern de Cànoves,
fou
anomenat ambaixador d’Espanya en certa república sud-americana quin nom
no ens
ha sigut possible esbrinar. En arribar a
la capital de la república li indicaren que el president de la mateixa
era home
de caràcter atrabiliari i de molt poca educació. Antequera sol·licità
audiència i fou introduït
al despatx presidencial. El president es
trobava en mànigues de camisa, tombat en un divan i fumant un puro i no
va fer
el més petit gest de salutació ni actitud d’aixecar-se . Antequera no
es va immutar. Amb gest d’absoluta indiferència es tragué la
levita, l’armilla i va exclamar:
- “Vostè té tota la raó, senyor president. Aquesta calor no hi ha qui l’aguanti”.
I es va asseure en la butaca més propera i esperà ben
escarxofat la reacció presidencial, que no es va fer esperar. El president s’aixecà i abraçà al ministre
espanyol del qual es va fer amic.
* *
* * * * * * * * * * *
S’atribueix a Benjamí
Franklin la següent anècdota, referits a personatges francesos en llibres
d’aquell país:
Un dia es va trobar
en un cafè amb un individu que feia pudor, i li va dir:
- “Pot retirar-se una mica?”
- “Per què?
- “Per què fa mala olor”
- “Això és un insult greu! Li enviaré els meus padrins.
- “No és necessari perquè no accepto el duel. És molt senzill: si vostè em mata, vostè continuarà fent mala olor, i si el mato jo, la farà pitjor”.
Carlos Fisas (1919 – 2010)
Del seu llibre “Historias de la Historia” - 1986
06 setembre 2020
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada