L A I R A
Mariana
estava molt contenta per haver guanyat com a premi un joc de té de
color blau. L’endemà, Júlia, la seva amigueta, va vindre aviat per a
convidar-la a jugar. Mariana no podia doncs havia de sortir amb la seva
mare aquell matí. Llavors, Júlia li va demanar que li deixés al seu joc
de té per què pogués jugar sola en el jardí de l’edifici a on vivien.
En
un principi Mariana no li volia deixar el seu flamant premi, però
davant la insistència de l’amigueta li va deixar amb la condició que
tingués molta cura amb aquell joc tan especial.
Tornant
del passeig amb la mare, Mariana quedà esbalaïda en veure el seu joc de
té tirat per terra. Faltaven algunes tasses i la safata estava
trencada.
Plorant i molt enfadada Mariana es va alleujar amb la seva mare: “veus mama el que ha fet Júlia amb mi? Li vaig deixar el meu joguet i ella l’ha descuidat i l’ha deixat tirat per terra”
. Totalment descontrolada Mariana volia anar a casa de Júlia i
demanar-li explicacions, però la seva mare, carinyosament, li digué: “Filleta,
te’n recordes d’aquell dia quan sorties amb el teu vestit blanc i un
cotxe que passava et va esquitxar de fang? En arribar a casa volies
rentar immediatament el vestit però l’àvia no et va deixar.”
“Recordes
el que va dir l’àvia? Va dir que s’havia de deixar que el fang
s’assequés per què llavors seria més fàcil treure la taca. Amb la ira
passa el mateix, deixa que s’assequi primer; després és més fàcil
resoldre-ho tot.”
Mariana
no ho entenia del tot, però decidí fer cas a sa mare i se’n va anar a
veure la TV. Una estona més tard va sonar el timbre de la porta. . . Era
Júlia, amb una caixa a les mans i sense preàmbuls digué:
“Mariana,
recordes el nen malcriat de l’altre carrer, el que sovint ens molesta?
Va venir a jugar amb mi i no el vaig deixar per què vaig pensar que no
tindria cura del teu joc de té però ell es va enfadar i va destrossar el
regal que m’havies deixat. Quan li vaig explicar a la meva mare, es va
preocupar i em va portar a comprar un altre joc per tu. Espero que no
estiguis enfada amb mi. No va ser culpa meva.”
“Cap problema!” –digué Mariana- “la meva ira ja està seca!”
–i fent una forta abraçada a la seva amiga, li agafà la mà i la dugué
al seu quarto per contar-li la història del vestit nou embrutat pel
fang.
No
reaccionem mentre sentim ira. La ira ens cega e impedeix veure les
coses com són realment. Eixís, evitarem cometre injustícies i podrem
guanyar el respecte dels altres per adoptar una posició ponderada i
correcte davant d’una situació difícil.
Recordem sempre: Deixar assecar la ira!
La ira és el nostre autèntic enemic, ja que es troba dins la nostra ment.
La ira no canvia mai la seva naturalesa. Sempre fereix i destrueix. I el
que és pitjor, aniquila les nostres pròpies forces i energies.
Dalai Lama
03 abril 2.022
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada