LA SÍNDROME DE SISÈ GRAU
Ja fa més anys dels
que m’agradaria confessar, però si la
meva memòria m’és fidel, fou durant el temps en què jo em trobava a sisè grau
de l’escola, quan realment vaig començar a considerar a les noies com a membres
de l‘altre sexe. M’imagino que deu haver
succeït, més o menys, a la majoria de tots els barons.
Veiem que
les noies eren noies i que els nois eren nois abans d’això, però no hi havíem
donat molta atenció en aquest fet. Però
quan vàrem arribar a sisè grau, sí que ens hi vàrem adonar.
Fou llavors que
començarem a estirar les cuetes de les noies, a fer ostentació de força, a parlar
amb molta valentia o a fer tot una sèrie d’idioteses esperant que impressionaríem a la noia que
ens agradava en aquell moment. Però la
que realment ens treia de pollegueres, era la noia que entrava nova a la
classe.
Per algun motiu, una
noia nova constituïa una atracció instantània, el centre d’atenció de tots els
nostres ulls d’adolescents. Pràcticament
mai s’acabaven les coses que arribàvem a fer per cridar la seva atenció. Sens dubte, a la classe hi havia nombroses
noies més boniques, més agradables, més divertides i més desitjables en
qualsevol sentit que es puguin imaginar, però aquesta era nova i,
conseqüentment més desitjable. La síndrome
de sisè grau.
Tal vegada hagueu notat,
com jo, que sembla ésser difícil desfer-se d’ell. Ho notem fins i tot ja de grans.
L’atracció d’algú nou
és molt poderosa per a ser resistida.
Quan descobrim que el que ja teníem era tan bo i molt sovint millor que
el que assolim, ja és massa tard. Tot el que hem
aconseguit és semblar un xic babaus.
Podria succeir. Succeeix.
C.Dean
Fales
07 juny 2020
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada