EL BRESSOL DE FUSTA
La
Francisca és una de les velletes que cuido en la residència de gent
gran. És una dona riallera malgrat que la vida no ha tractat gaire bé.
Té fills, mes les seves obligacions no els permeten cuidar la mare com
voldrien i la van ingressar a la residència.
A
mi m’agrada cuidar-la, les seves històries sempre són prou
interessants. A voltes són tristes, em parla de la guerra en la qual va
morir el seu pare i les penalitats de la seva mare per tirar endavant a
ella i dos germans més. Altre volta són històries del seu marit que un
càncer se’l va endur molt jove i la va deixar encara jovenívola.
Explica que no va voler tornar-se a casar perquè el seu Josep era únic i
no en trobaria un altre igual.
Avui a l’entrar a la seva habitació m’ha preguntat si aquest any celebraríem el Nadal. Jo li he contestat que sí, malgrat que els esdeveniments actuals i li he recordat que tinc una nena de sis anys i un nen de tres.
Llavors ella m’ha dit: “Saps Laia que l’any que pensava que no tindria Reis van ser els millors de la meva vida. El pare era a la guerra i la mare no tenia diners però la germana de la meva mare se’n va empescar una. Va anar a un fuster amic seu que sabia treballar molt bé la fusta. Li va fer un bressolet per la meva nina, igual que si fos per un nen. Va fer-li un matalasset, coixí i va brodar uns llençols amb el meu nom”.
“El dia de Reis en veure al bressolet de fusta tan ben guarnit em vaig posar a plorar. Em va fer tanta il·lusió que encara ho recordo Laia.” Jo somrient li he dit: “Quina memòria que té Francisca!“. I li he fet un petó. Estimo la Francisca.
Montserrat Vilaró Berenguer
09 febrer 2020
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada