LA LLAR
Encara no s’ha posat el sol i encara no ha començat la fira que han muntat en la ribera. Vaig pensar que havia perdut tot el meu temps i les meves monedes; però no. Germà meu, algunes monedes em queden encara: la sort no m’ho ha pres tot.
He acabat el meu negoci. Ja he fet els comptes i torno a la meva llar. Que he de pagar-te, vigilant? Tranquil·litzat, encara em queden algunes monedes: la sort no m’ho ha pres tot.
S’ha aturat el vent i el núvols foscos i baixos del crepuscle no anuncien res de bo. L’aigua espera callada al vendaval. Vaig a passar a l’altre costat del riu doncs tinc por de què em caigui la nit. Em demanes els diners del viatge, barquer? Sí germà meu, encara em resta quelcom: la sort no m’ho ha pres tot.
Un captaire s’ha assegut a la vorera del camí sota d’un arbre. Em mira esperant amb timidesa. És molt possible que cregui que porto molts diners. Sí, germà meu, encara em resta quelcom: la sort no m’ho ha pres tot.
Ja ha caigut la nit, i s’ha esvaït el camí desert. Brillen les cuques de llum al mig del fullatge. Qui m’estarà seguit en silenci, amagant-se si em giro a mirar? Vols robar-me, veritat? Doncs no te n’aniràs amb les mans buides, perquè encara em queden algunes monedes: la sort no m’ho ha pres tot.
Després, quan a mitjanit arribo a casa amb la bossa buida, tu m’estàs esperant a la porta amb un mirar ansiós, insomne i silenciosa; i et tires als meus braços com un ocellet tímid, plena d’amor. Sí, sí, Déu meu ¡Quan em queda encara! La sort no m’ho ha pres tot.
He acabat el meu negoci. Ja he fet els comptes i torno a la meva llar. Que he de pagar-te, vigilant? Tranquil·litzat, encara em queden algunes monedes: la sort no m’ho ha pres tot.
S’ha aturat el vent i el núvols foscos i baixos del crepuscle no anuncien res de bo. L’aigua espera callada al vendaval. Vaig a passar a l’altre costat del riu doncs tinc por de què em caigui la nit. Em demanes els diners del viatge, barquer? Sí germà meu, encara em resta quelcom: la sort no m’ho ha pres tot.
Un captaire s’ha assegut a la vorera del camí sota d’un arbre. Em mira esperant amb timidesa. És molt possible que cregui que porto molts diners. Sí, germà meu, encara em resta quelcom: la sort no m’ho ha pres tot.
Ja ha caigut la nit, i s’ha esvaït el camí desert. Brillen les cuques de llum al mig del fullatge. Qui m’estarà seguit en silenci, amagant-se si em giro a mirar? Vols robar-me, veritat? Doncs no te n’aniràs amb les mans buides, perquè encara em queden algunes monedes: la sort no m’ho ha pres tot.
Després, quan a mitjanit arribo a casa amb la bossa buida, tu m’estàs esperant a la porta amb un mirar ansiós, insomne i silenciosa; i et tires als meus braços com un ocellet tímid, plena d’amor. Sí, sí, Déu meu ¡Quan em queda encara! La sort no m’ho ha pres tot.
(1868 – 1961)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada