Dèiem ahir - PER EXEMPLE - Vicent Andrés i Estellés - 12/01/2020

P E R   E X E M P L E

Entre aquests dos estats és tot lo poble 
e jo confés ésser d’aquest nombre. 
AUSIÀS MARCH (1400 - 1459)

Els anys de la postguerra foren uns anys amargs, com no ho foren abans els tres anys de la guerra, per a tu, per a mi, per a tants com nosaltres, per als mateixos homes que varen fer la guerra.

La postguerra era sorda, era amarga i feroç. No demanava còleres, demanava cauteles, i demanava pa, medicines, amor. Anys de cauteles, precaucions i tactes, de pactes clandestins, conformitats cruels.

Ens digueren un dia: “La guerra s’ha acabat”. I botàrem els marges i arrencàrem les canyes i ballàrem alegres damunt tota la vida. Acabada la guerra, fou allò la postguerra. S’apagaren els riures estrellats en els llavis. I sobre els ulls caigueren teranyines de dol. S’anunciaven els pits, punyets, sota les teles. Un vuit d’amor creixia, tenaç, a l’entrecuix . Eren temps de postguerra. S’imposava l’amor; brutalment s’imposava sobre fam i cauteles. I fou un amor trist, l’amor brut, esgarrat.

Un sentiment, no obstant això, redimí la vilesa que vàrem perpetrar, innocents i cruels, plens ja de cap a peus d’obscenitat i fang. Res, ja, tenia objecte. La guerra, la postguerra. . .

I qui sap, al remat? Sols ens calia viure. I després de palpar-nos feroçment, brutalment, arribàvem a casa i dúiem les mans buides, i encara ens mirem ara les mans buides a voltes, i ara sentim l’espant que llavors no sentíem i plorem per aquella puresa que no fou, per aquella puresa que mai no hem pogut viure, que no hem pogut tastar en cap de banda, mai.

Vicent Andrés i Estellés (1924 – 1993)

Del seu “Llibre de Meravelles” – 1971

12 gener 2020