UN
DO DE DÉU
Conten una historia sobre una
senyora americana que vivia a l’Índia i que havia demanat a un lampista natiu,
una instal·lació elèctrica senzilla i no gens complicada. Cada minut el lampista destorbava a la
senyora demanant-li instruccions. Al
final, exasperada, la senyora li va dir: “Tu
saps el que tens que fer. Fes servir el sentit comú i fes-ho”.
El lampista hindú inclinà el
cap amb cortesia i contestà: “Senyora, el sentit comú es un estrany do de Déu. Jo
sols tinc formació tècnica”.
No sé si el sentit comú es o
no es un do de Déu, però si em consta
que es estrany. Hi ha poques coses tan
poc comunes com el sentit comú. Per què serà? No n’estic segur, però em sembla que potser un altre conte ens podria
aclarir una possible causa:
Un pare havia comprat un joguet
pel seu nen. El joguet els hi havia arribat
desmuntat. Malgrat el haver llegit i
rellegit les instruccions per muntar el joguet, no aconseguia fer-ho. Finalment, desesperat, el portà a un senyor ja vell, que havia sigut
un bon mecànic.
El vell va agafar diverses
peces i las va estudiar un moment.
Després es posà a treballar i, en uns quants minuts havia muntat
perfectament el joguet.
“Es admirable”, exclamà el pare, “ni siquiera saps llegir i has pogut muntar el joguet en un instant”.
“Et aquí la raó”, contestà l’ancià, “quan no se sap llegir, es te que pensar”.
C. Dean Fales
31 agost 2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada