Dèiem ahir - TREBALLI FORT - JUGUI TRANQUIL - C. Dean Fales - 27/12/2020

TREBALLI FORT - JUGUI TRANQUIL

Durant els agradables anys que vaig passar al Canadà, tingué un bon amic que es deia Jim McPherson amb qui, ocasionalment, jugava quelcom que anomenàvem golf. Dubto molt que algú més l’hagués anomenat axis. Més aviat semblava un estudi de la natura doncs, passàvem molt de temps entre els arbres. Estic segur que dues o tres quartetes de jugadors que ens seguien, ens passaven i ni tant sols ens n’adonàvem.   Però, com ho gaudíem! 

De ben segur que cap jugador professional mai va sentir-se amenaçat per nosaltres. Dubto que cap d’ells hagués admès que ens coneixia. Però, a nosaltres no ens interessava convertir-nos en els millors golfistes del món. Estàvem interessats a descarregar tensions, buscàvem relaxar i refrescar-nos. Gaudíem mútuament de la nostra companya. Fruitàvem de la formosa pista de golf. Xalàvem caminant pels “greens” i pel mig dels arbres. 

Jim i jo mai ens enfadàvem per les nostres males jugades. Gràcies a això, mai vàrem trencar cap pal de golf. Mai acabàvem el joc amb mal de cap o amb els muscles del coll tan encarcarats que ens dolgués moure el cap. La feina ja ens proporcionava prou d’això. Estàvem jugant golf. 

Sé molt bé que la nostra actitud vers el golf molestarà a molta gent. “No importa el que l’home faci, ho ha de fer tan bé com pugui”. D’acord. Jugàvem tan bé com ens era possible i no vàrem escollir convertir la diversió en treball. 

Don Herold digué una vegada, “Si jo tingués l’oportunitat de tornar a fer-ho tot de nou, recolliria més gira-sols”. Jo estic d’acord. Segur que s’eviten úlceres.

C. Dean Fales 

27 desembre 2020

Dèiem ahir - NIT DE NADAL - Lewis Wallace - 24/12/2020

NIT DE NADAL

“En aquell moment començava la tercera guàrdia i, a Betlem, a trenc d’alba s’aclaria el nou dia per sobre les muntanyes de l’est, però tan feblement que en la vall encara era de nit. El sentinella situat sobre la teulada del vell hostal, tremolant de fred, sentia els primers sons amb les quals la vida, despertant de nou, saluda el nou dia, quan de sobte, va veure una llum que pujava pels turons en direcció a la casa. 

Tot primer va suposar que seria una torxa portada per la mà d’algun viatger; després ràpidament pensà podia tractar-se d’un meteor; això no obstant el punt lluminós anava creixent fins a convertir-se en un estel. Tot horroritzat trencà a cridar i tot seguit tots els que estaven entre els murs de l’hostal pujaren a la teulada. Aquell fenomen, amb un moviment irregular, seguia apropant-se. Poc després, la posada i els seus voltants apareixien il·luminades per una resplendor intolerable” 

Lewis Wallace (1827-1905) 

Del seu llibre “Ben-Hur” 

Ed.Bruguera, Zeta Bolsillo,2008 

24 desembre 2020

Dèiem ahir - NADAL - Joan Salvat-Papasseit - 20/12/2020

N A D A L

                                A Emili Badiella

                                        Sento el fred de la nit
                                                                           i la simbomba fosca,
                                        així el grup d’homes joves que ara passa cantant.
                                        Sento el carro dels apis
                                                                              que l’empedrat recolza
                                        i els altres qui l’avencen, tots d’adreça al mercat.


                                        Els de casa, a la cuina,
                                                                             prop del braser que crema,
                                        amb el gas tot encès han enllestit el gall.
                                        Ara esguardo la lluna, que m’apar lluna plena;
                                        i ells recullen les plomes,
                                                                                 i ja enyoren demà.


                                        Demà posats a la taula oblidarem els pobres
                                        -i tan pobres com som-.
                                                                              Jesús ja serà nat.
                                        Ens mirarà un moment a l’hora de les postres
                                        i després de mirar-nos arrencarà a plorar.

* * * * * * * * * * 

Joan Salvat-Papasseit, en aquest poema, evoca la Nit de Nadal d’una família senzilla, potser la seva. Fa un contrast entre el soroll de la gent atrafegada del carrer i la feina domèstica dins a casa. El poema mostra el costum popular de plomar el gall per el gran dinar de Nadal que, per a moltes famílies, era un àpat extraordinari. 

La imatge del nen Jesús que plora contemplant el dinar d’una taula pobra concentra tota l’emoció del poema. 

Joan Salvat-Papasseit (1894 – 1924) 

Extret de: “Tant de gust... Senyor Salvat Papasseit”, de Mª Carme Bernal i Carme Rubio 

Publicacions de l’Abadia de Montserrat (2013) 

20 desembre 2020

Dèiem ahir - LA POR - Josep Pla i Casadevall - 13/12/2020

 

LA  POR 

La carretera passa prop del cementiri, i això feia una basarda fantàstica. . . I després s’ha de travessar una surera. . ., i aquesta aventura era considerada superior a les forces humanes. En aquest rodal, la simple visió, a la nit, d’una forma vertical –d’un xifrer, per exemple- o la taca blanca d’una paret tocada per la lluna produeix en la gent un sobresalt. 

A la tardor, quan l’aire comença de fresquejar, la gent es redossa als cafès de la vila. I és en aquesta època que es planteja cada any el problema de la por, generalment a la matinada, quan la solitud dels carrers esquitxats intermitent-ment per la il·luminació elèctrica, sempre groga i pobra, crea una impressió flotant d’incertesa i d’inseguretat. És en el redós d’aquests cafès que es produeix un sobreeiximent de la por. Tothom fa el valent. Però, qui tindria prou coratge per a emprendre un qualsevol camí fora vila? 

La por és un sentiment ancestral, obscur, que cap argument lògic no pot contenir ni cap reflexió coherent és suficient per a fer reaccionar. Un cementiri és un lloc en el qual, a la nit, els fantasmes es passegen embolicats amb un llençol, entre focs follets i sorolls estranys. La solitud, el silenci, la llunyania d’un camí, produeixen una pertorbació mental. És absolutament impossible d’imaginar el que degué ésser la por en aquest país cent anys enrere; no hi ha prou fantasia per imaginar-ho.

Josep Pla i Casadevall (1879 – 1981) 

Fragments extrets d’un llibre seu, editat el 1954 

13 desembre 2020

Dèiem ahir - JOAN SALVADOR GAVINA - Richard Bach - 6/12/2020

 

JOAN SALVADOR GAVINA

_ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ 

Llavors, ja de capvespre, vingueren i trobaren a Joan planejant en el seu estimat cel, pacífic i solitari. Les dues gavines que apareixeren tocant a les seves ales eren pures com llum d’estels, i el seu resplendor era suau i amistós dalt del cel nocturn. Però el més formós de tot era l’habilitat amb la qual volaven; els extrems de ses ales avançant a un precís i constant centímetre de les seves. 

Sense dir paraula, Joan les posà a prova, prova que cap gavina mai havia superat. Torçà les ales i reduí la velocitat a tan sols un kilòmetre per hora, quasi parant-se. Aquelles dues aus radiants reduïren també la seva, en tancada formació. Sabien el que era volar lent. 

Doblegà les ales, girà i caigué en picat a dos cents kilòmetres per hora. Es van deixar caure amb ell, precipitant-se cap avall en impecable formació . 

Per fi, Joan volà amb igual velocitat cap amunt en un gir lent i vertical. Giraren amb ell, tot somrient. Recuperà el vol horitzontal i es quedà callat un temps abans de dir: 

- “Molt bé. Qui sou?” 

- “Som de la teva bandada, Joan. Som els teus germans” –Les paraules foren fermes i serenes- “Hem vingut per portar-te més amunt, per portar-te a casa” 

- “Casa no en tinc! Bandada tampoc en tinc. Sóc un exiliat. I ara estem volant a l’avantguarda del vent de la gran muntanya. Uns centenars de metres més, i no podré aixecar més aquest vell cos”. 

- “Sí que pots, Joan. Perquè has après. Una etapa s’ha acabat i ha arribat l’hora de què en comencis una altra”. 

Tal com l’havia il·luminat tota la seva vida, també ara l’enteniment il·luminà aquest instant de l’existència de Joan Gavina. Tenien raó. Ell era capaç de volar més alt, i ja era hora d’anar-se’n a casa 

Donà una llarga i última mirada al cel, a aquesta magnífica terra d’argent a on tant havia aprés. 

-“Estic llest” -va dir al fi. 

I Joan Gavina s’elevà amb les dues radiants gavines per desaparèixer en un cel perfecte i fosc. . . 

Extret del llibre “JUAN SALVADOR GAVIOTA” (1970) 

Un relat de RICHARD BACH 

06 desembre 2020

Dèiem ahir - RABINDRANATH TAGORE - 29/11/2020

 

RABINDRANATH TAGORE

“. . .Qui ets tu, lector, que dintre de cent anys llegiràs els meus versos? 

No puc enviar-te ni una flor d’aquesta garlanda de primavera, ni un sol llamp d’aquest núvol remot. 

Obre les teves portes i mira al lluny. Recull en el teu florit jardí els records perfumats de les flors, avui marcides, de fa cent anys. 

I et desitjo que sentis, en l’alegria del teu cor, l’alegria viva que va florir un matí de primavera, quina veu feliç canta a través de cent anys. . .” 

* * * * * * * * * * * * * 

En els paràgrafs anteriors acabem de llegir un poema del Nobel Rabindranath Tagore. Correspon a un dels seus llibres titulat “El Jardiner”. I, encara que han passat molts anys sempre resulta nou conèixer el perfumat alè de la seva poesia, l’influència de la seva paraula màgica, l’exemple de la seva meravellosa vida; tot aquest esperit encantat que és com el so pur d’una font amagada. 

Coneguem a l’home: El trobarem fos en el gresol d’una vella cultura, en la fantasia de l’Índia mil·lenària. Hi trobarem al poeta, al pintor, a l’humanista, al patriota i educador que són títols que el distingeixen i que sabé defensar amb la més alta dignitat. 

Aquesta fou la seva consigna: “S’ha d’aprendre a ser, abans d’exigir”

(1861 – 1941) – Premi Nobel de Literatura 1913 

22 novembre 2020

Dèiem ahir - EL NINOT DE FUSTA - 22/11/2020

 

EL NINOT DE FUSTA

No hi havia res que Carles desitges amb més intensitat que aquell ninot de fusta de braços lleugers; semblava tenir l’habilitat de volar, perquè els seus braços fregaven l’aire amb una elegància que el nen sentia que en qualsevol moment podria trobar-lo flotant a l’aire com un globus. Cada tarda passava per la botiga de joguines, el mirava des de la vidriera de l’aparador i observava el seu preu. Mai havia vist tants diners junts. Sabia que mai podria tindre’l. No obstant això, recolzava el nas contra el vidre, mirava als ulls del ninot i els seus braços i volava mentalment una estoneta. 

Una tarda, l’amo de la botiga de joguets se li apropà i li va preguntar per què sempre es quedava allí, immòbil. El nen va sentir tanta vergonya que se’n va anar correns. Durant unes setmanes, malgrat que sentia gran desig de fer-ho, no aparegué per aquell carrer. 

Quan finalment ja no va poder resistir el seu desig de veure el ninot, anà a l’aparador cautelosament, procurant que ningú el veiés. El ninot de fusta ja no hi era. Es va quedar una estona, observant cada racó de l’aparador, sospirant per trobar-lo en algun racó; aparegué la tristor. Tota aquella setmana va visitar aquell aparador. L’anada des de casa era com de color grog, il·luminada amb l’esperança de trobar-se amb el seu amiguet; però la tornada a casa era d’un gris fosc i intens: ja no volava la seva imaginació, solament sentia tristesa i desànim. 

Va passar el temps i, a poc a poc, Carles va anar oblidant-se d’aquesta estranya fascinació. Molts anys més tard, passava casualment per aquella botiga de joguets, quin aparador ja no hi anaven els seus ulls, i en vorejar una cantonada va descobrir que recolzat en la vidriera hi havia un nen que observava intensament un ninot de fusta idèntic al que va estimar ell quan era infant. Va entrar, saludà a l’amo de la botiga i va comprar el joguet. En sortir, el nen havia desaparegut. El va buscar uns dies, desitjant donar-li aquell joguet, fins que finalment va desistir. 

Una tarda, en tornant del treball, els seus ulls es toparen amb els punts blaus del ninot de fusta; el mirava profundament i aconseguia arribar a un lloc del seu ésser al qual ni tan sols ell gosava a mirar: un lloc a on volar era possible i a on sols aquelles mans de fusta podien dur-lo.

22 novembre 2020

Dèiem ahir - TORNA, TORNA - NO, NO! - C. Dean Fales - 15/11/2020

 

TORNA, TORNA - NO, NO!

Fa algunes setmanes, vaig estar en una d’aquestes formoses illes del Carib quina principal font d’ingressos era el turisme. Ja hi havia estat allí abans. 

En aquella ocasió, la ciutat es trobava en ple auge econòmic. Els hotels estaven plens de gent de vacances i de gent que celebrava convencions. Les botigues estaven fent molt de negoci; els carrers i les places eren plenes de gent. Tothom es mostrava feliç, gaudint i gastant. 

En aquesta darrera ocasió, no. Més aviat semblava un cementiri il·luminat. Molts hotels estaven tancats. Els nous edificis d’apartaments estaven vuits. Pràcticament no es veia a ningú pels carrers i en les botigues, excepció feta dels empleats, quines espatlles devien estar adolorides de tant esperar, en va, a què els visités un client. 

El contrast era tan marcat que em sentí intrigat pel canvi i la seva causa, de manera que em vaig posar a fer preguntes. 

Un vell amic que viu allí i dos empleats de l’agència de viatges em varen donar la mateixa versió, quasi al peu de la lletra, de la causa. Els preus eren molt elevats i el servei molt dolent. 

Segons sembla, quan la situació començà a posar-se difícil, els propietaris d’hotels i botigues, reaccionaren augmentant els seus preus per a conservar els seus beneficis. Tractant de reduir costos, reduïren els serveis. Només estic suposant, però m’imagino que retallaren personal -probablement començant per els de més avall- cambreres, mossos, pinxes, cuiners, la gent que dóna el servei. A un se li demanava que fes el treball de dos. 

Els hostes començaren a queixar-se. Sorgiren les pressions. El personal començà a sentir-se sobre explotat i mal pagat. Es tornaren irritables i rudes. Entretant, els preus continuaven pujant. Ningú se sentia feliç, sobretot, els hostes. De manera que deixaren d’anar a aquesta illa. 

Podem treure una conclusió d’això, Quan els negocis decauen i es busquen maneres de millorar-los, el fet d’augmentar preus i reduir els serveis no ha provat de ser un bon sistema. En realitat, si vostè té masses hostes per la capacitat del seu hotel (o el que sia), augmenti els seus preus, i redueixi el servei. Això li resoldrà el problema. Li ho garanteixo! 

C. Dean Fales 

15 novembre 2020

Dèiem ahir - L’ESTIUET DE SANT MARTÍ - 8/11/2020

 

L’ESTIUET DE SANT MARTÍ

La tradició indica que al voltant de la data de l’11 de novembre de cada any -diada de sant Martí- esdevé un període de bon temps, o, almenys, es percep una major bonança climatològica els dies precedents i, sobretot, dels que segueixen. És l’anomenat estiuet de sant Martí que consisteix en un breu temps estival, de cel clar i assolellat i temperatura suau, al bell mig de la tardor. 

Sant Martí, a qui s’associa l’estiuet, va ser bisbe de la ciutat francesa Tours i es tracta del primer sant no màrtir venerat. Abans d’ocupar aquest càrrec havia estat soldat romà, nascut a Panònia (Hongria) a principis del segle IV. 

Hi ha vàries llegendes sobre sant Martí. La llegenda més estesa és la que presenta a sant Martí precisament quan era militar i que parteix de la “Llegenda Àuria”. En aquesta obra de Iacopo da Varazza s’explica que: 

“Un dia d’hivern, de fred molt rigorós, quan Martí estava a Amiens, al costat de les portes de la ciutat, va veure un home gairebé nu tremolant de fred i demanant almoina. Va veure com cap dels que passaven per allà li feia cas i va deduir que Déu l’havia reservat per a ell, de manera que tingués l’oportunitat d’exercir la caritat; un cop va deduir aquesta idea, ferit de compassió i sense dubtar-ho ni un moment, immediatament, va desembeinar la seva espasa i va dividir la seva capa en dues meitats, una de les quals va lliurar al necessitat i amb l’altre es va tapar ell mateix. 

Aquella mateixa nit se li va aparèixer Crist amb la mitja capa que havia donat al pobre i va sentir com Nostre Senyor deia als àngels que l’envoltaven que aquella mitja capa li havia donat Martí". 

El folklorista afegeix que Nostre Senyor, desitjós de mesurar el grau de caritat del sant se li presentà en forma de pobre, per veure què faria. Altres fons diuen que aquell pobre era el diable que volia fer perdre el sant, i precisament se li va presentar per induir-lo a partir la capa per tal que així, mancat de la meitat d’abric, es morís de fred, però Nostre Senyor, que vetllava pel sant, al moment féu apaivagar i endolcir la temperatura, és a dir, la féu prou suportable per a poder anar sense abric, i així salvà el sant. 

08 novembre 2020

Dèiem ahir - "SEMPRE" - 1/11/2020

 

“S E M P R E”

Aquell noi devia tindre uns quinze/setze anys, fantasiós, romàntic... Vivia en una època en què es desconeixia la cibernètica; ni televisors, ni ordinadors, ni mòbils... Època i edat potenciaven la imaginació. Col·leccionava i havia estat atresorant monedes de diferents èpoques i països, algunes eren de plata, fins i tot tenia el mànec d’un cobert d’aquest metall. 

Tenia un amic que deia treballar com aprenent en una joieria, i vet aquí que al saber que disposava de monedes i petits objectes de plata, li va oferir fondre’ls i fer-li un anell majestuós, com si fos de bisbe. Li va prendre la mida del dit anular i al cap d’una setmana li va portar un preciós anell de plata, pla per sobre, com si fos un segell, i esculpit com d’arabesc per l’ exterior del cèrcol. I així va ser com aquell noi el portà sempre posat mentre s’anava allunyant de l’adolescència. 

Ja en època de plenitud va conèixer una noia que treballava de taquillera en un cine de barri. Era més gran que ell i per aquest fet i el de ser dona, orientava la conversa i ell començava a sentir-se enamorat. Un dia li va demanar l’anell, dient-li li tornaria donant-li una sorpresa. Ell, confiat i de bona fe, li donà. Passaren uns dies i en una de les seves troballes li tornà l’anell sense dir-li res. 

Uns dies després, casualment, va llegir esculpit dins del cèrcol una paraula sorprenent: “Sempre”. 

Coses de parelles i de les circumstàncies, la relació s’acabà amb la tristor que deixa el trosset que cadascú s’emporta de l’altre. Passaren setmanes, mesos... 

Un dia d’estiu en una platja idíl·lica, fent competició natatòria amb amics, se n’adonà que no duia l’anell posat. Sortí esverat de l’aigua i rebuscà les butxaques del pantaló. No hi era. I ell recordava perfectament haver-se tirat a mar amb l’anell posada. Ell i els companys varen estar bussejant una bona estona sense èxit. L’anell quedà enfonsat en la sorra sota l’aigua a vés a saber quants metres allunyat de la platja. 

Potser encara hi és. Però no és provable; han passat molts, molts anys. 

I aquella paraula “Sempre” era i és tan maca i tenia i té, tant de significat... 

I aquella platja, en l’espai i en el temps, queda tant i tant lluny... 

01 novembre 2020

Dèiem ahir - CORONA VIRUS - Víctor Espiga - 25/10/2020

 

CORONA VIRUS

Hi havia una vegada en un país molt i molt proper, un virus que era conegut amb el nom de Coronavirus. Aquest virus, com tothom que es posa una corona al nom o al cap, volia conquerir tot el món i com que no tenia cames la única manera que tenia de fer-ho era anar saltant de persona en persona. 

Van venir els homes i les dones més forts (o més ben dit, les dones i els homes que es creien els més forts) de tot el món, però cap va ser capaç de guanyar al virus, ja que aquest era tan petit que sempre sabia com esquivar els cops. 

- I si és tan petit, com el podem guanyar?- va començar a preguntar-se tothom. 

- Molt fàcil! – va dir un nen que passava per allà (un nen, que és tots els nens, i que en aquest conte simbolitza el sentit comú, una característica humana que sovint anem perdent a mesura que ens fem grans, igual que la capacitat de veure l’elefant dins de la boa (“El petit príncep”). 

-Si no té cames - va seguir el nen - nosaltres som les seves cames. Si ens quedem tot el temps que puguem a casa, no podrà seguir avançant, i el vencerem sense lluitar, que és la manera com es guanyen les lluites més importants de la vida – va dir el nen deixant a tothom bocabadat. 

I així va ser com tots els nens van quedar-se dues setmanes a casa, i com els adults vàrem aprendre una mica de sentit comú dels infants. Així va ser com tothom va tenir temps de tornar a llegir “El petit príncep”, i entendre’l. I així va ser com vàrem entendre que les victòries de debò es guanyen amb unes armes que són invisibles als ulls. 

Victor Espiga 

14 març 2020 

25 octobre 2020

Dèiem ahir - JOSEP ANSELM CLAVÉ i CAMPS (1824 – 1874) - Josep Lleonart i Maragall - 18/10/2020

 

JOSEP ANSELM CLAVÉ i CAMPS

(1824 – 1874) 

. . .Havia cedit la tos. . . – “Toca aquell vals de Chopin” – demanà a la seva filla. Era el vals en la menor, obra 34. La noia va anar al piano. . . Clavé es sentia feliç d’escoltar. Vingut un moment, es trobà ben disposat al repòs. – “Àurea! Em ve una son tan dolça!. . . Sinó que no m’agrada dormir” – va acabar ell, amagant algun pensament. I aleshores va abaixar el cap, com per lliurar-se al son. Seguidament el redreçà, fitxant els seus ulls a la cara de la seva filla. Ella va veure-li una expressió estranya, i el sostingué. El pare va fer una contracció dels llavis, com qui volgués besar, i després un respir llarg i voluminós, demanant aire a la vida que desdeia. Eren dos quarts de deu del matí, el 24 de febrer del 1874. El rellotge de butxaca de Clavé va quedar deturat a l’hora que moria. . . 

Josep Lleonart i Maragall (1880 -1951) 

“Josep Anselm Clavé” 

18 octubre 2020

Dèiem ahir - TOTS SOM ACTORS - 11/10/2020

 

TOTS SOM ACTORS

L’escenari és un judici per assassinat. Situat molts anys endarrere en el temps. 

Un jove advocat defensor agafa la suposada arma homicida, col·loca una bala en el tambor i apunta el revòlver vers el seu cap. Després, mentre els components del jurat i els espectadors llencen ofegades exclamacions d’horror, l’advocat prem el gallet. 

Sols se sent un innocent “clic”. Perquè degut a la falta d’una peça en el disparador, el revòlver no descarrega la bala. L’advocat ja sabia que no anava a disparar-se. Ho havia comprovat innumerables vegades fora la sala de l’audiència. 

L’acusat fou absolt. 

L’advocat haguera pogut fer declarar a tots els experts en pistoles i armes de foc del món, per corroborar l’afirmació de l’acusat segons el qual, el revòlver no podia disparar. Tots els seus testimonis junts no haurien estat ni la meitat d’efectius del que fora la demostració de l’advocat. 

L’advocat, dit sia de pas, era Homer Cummings, que de seguida es convertí en Procurador General dels Estats Units. 

Aquell que no vegi el propòsit d’aquesta història és perquè no he sabut explicar-me bé. Drama! Teatralitat! Això és el que va decidir l’opinió del jurat. 

És una metàfora. Però un exemple clar seria el següent: Una persona ja fa un quart d’hora que l’està escoltant i vostè nota que no assimila ni un terç del que li està dient. La seva capacitat d’atenció és escassa. Però, treguis de la butxaca un io-io, i faixi’l girar un parell de vegades i veurà com ho nota a l’instant. . . . Bé, es una exageració però. . ., vulgui veure l’esperit del exemple. 

No pensi amb la teatralitat com una cosa típica del carnestoltes. Un toc dramàtic en el moment adient capta l’atenció de l’interlocutor i la manté.

11 0ctubre 2020

Dèiem ahir - ELS CATALANS PEL MÓN - Pere Calders i Rossinyol - 4/10/2020

 

ELS CATALANS PEL MÓN

Una vegada vaig anar a Birmània vigilant una expedició de blanc d’Espanya. 

El viatge va anar força bé i en arribar a Yakri, un reietó local m’oferí hospitalitat de bona llei. Havent-hi per allí pocs europeus, aquell senyor va tenir interès a fer evident la brillantesa de la seva cort i em retenia, feia que el meu repòs s’allargués més del que m’havia proposat. 

Perquè la meva presència occidental no deslluís l’etiqueta de palau, el monarca em va donar una capa tota brodada de perles i pedres fines, amb la condició que només me la podia treure per dormir. 

Les residències reials d’aquells països són com una mena de parc, on bèsties i persones viuen en comú, guardant determinades diferències. Hi ha una gran quantitat d’ocells, elefants de jardí, felins, tortugues sagrades i profanes, insectes de la temporada i altres animals, tan rars que arriben a fer respecte. 

L’estada allí era una festa seguida. Cantàvem, ballàvem i menjàvem del matí al vespre i cada vici tenia la seva satisfacció. Però com jo era persona manada i mai no he negligit el deure, va venir el dia del comiat, i el reietó, per obsequiar-me, va organitzar una gran exhibició folklòrica. 

El sobirà, vestit de gala, em va fer seure al seu costat. Tenia una pantera als peus i un lloro magnífic a l’espatlla dreta. Va picar de mans i començà el programa. 

Després de sentir cantar gent de totes les contrades del país, sortiren dues-centes ballarines que es posaren a dansar d’una manera monorítmica. El ball va allargar-se hores i hores, sempre igual, sempre amb la mateixa cadència. Quan el tedi s’apoderà de mi, vaig dir a manera d’expansió, en català i alçant la veu: 

- Mal per mal, m’agraden més la dansa de Castellterçol. . . 

El lloro va fer un crit gutural i dirigint-se a mi digué: 

- No us emboliqueu. Si us sent el Gran Intèrpret, esteu perdut. 

Va dir-ho en un català tan correcte que de moment se’m va tallar l’alè. Home de món com era, vaig dissimular davant del rei, però aquella nit, quan tothom dormia, vaig cercar el lloro, que va explicar-me la seva història. Era un lloro català, de Cadaqués, i havia arribat fins allí per atzars de la vida. 

Per moltes que fossin les coses que ens separaven, hi havia l’idioma que ens unia, i teníem records comuns. 

Parlàrem del Mediterrani i de les nostres esperances de reveure’l, i l’endemà de bon matí, en marxar de Yakri, tenia el cor més tendre que el dia de l’arribada. 

Pere Calders i Rossinyol (1912 – 1994)

04 octubre 2020

Dèiem ahir - EL CONFERENCIANT - Joaquim Muntanyola i Puig - 27/09/2020

 

EL CONFERENCIANT

El conferenciant estava en l’ús de las paraula. L’auditori dormia discretament. O pensava en les seves coses, ben allunyat del tema explanat pel senyor del pit inflat i el bigotet retallat, qui des de darrere la tauleta coberta de vellut vermell intentava captar l’atenció de tots. 

D’altres, maleïen la mala sort d’ésser amics del conferenciant, amistat que els obligava ara a estar presents i aguantar la lata. Alguns, poquets, es deixaven dur per les paraules del conferenciant intentant seguir-lo a més o menys distància, i agafant el fil de la seva triomfalista xerrameca, encara que només fos per a poder pronunciar després quatre frases de comentari encomiàstic. 

Però el més curiós del cas és que, molt sovint, gairebé a l’acabament de cada paràgraf, se sentia una veu que subratllava: 

- Bravo! Molt bé! 

D’un procedia aquella veu? Qui era l’oient entusiasta que tan sovint se sentia compenetrat amb el discurs? Era potser algú que el conferenciant s’havia dut per animar-lo, com es fa amb els cantaires de flamenc? 

Nosaltres, que estem en el secret de l’afer, ja ho podem dir. La veu misteriosa i estimuladora procedia de la gargamella (de l’estómac, per ser més exactes) del conferenciant, qui prèviament havia estudiat i dominat els secrets de la ventrilòquia. 

                       Joaquim Muntanyola i Puig (1914 – 2012) 

“El Patufet” any 6 - Segona època (març 1973) 

27 setembre 2020

Dèiem ahir - TRISTANY I ISOLDA - 20/09/2020

 

TRISTANY  I  ISOLDA 

Aquests dos noms no eren gaire coneguts a principis del segle passat i degut a  l’analfabetisme llavors encara existent, tampoc es coneixia el seu origen. 

En un poblet de la província d’Ourense, concretament Calvos de Randín, hi vivia un home de caràcter agre i sempre serio, ningú recordava haver-lo vist mai somriure, feia cara d’enterramorts, sempre se’l veia trist, com si portés damunt d’ell una gran pena. Tots els seus convilatans el coneixien pel sobrenom de Tristán. Ja casat, van tenir un únic fill que van anomenar com a ell se’l coneixia: Tristán el qual, per qüestió d’herència o convivència, també mostrava el mateix rictus del pare. 

Corria l’any 1945, quan la seva lleva va ser cridada a files i, amb els pocs companys de la seva edat, van agafar al tren amb direcció Madrid, exactament al punt de destí era Colmenar Viejo, la divisió cuirassada “Brunete”. En pujar al tren, donat el seu caràcter solitari no va seure amb els seus companys de lleva sinó que entrà en un compartiment on hi havia un sol ocupant, un senyor ja gran llegint un llibre.

Tres estacions més tard, el senyor gran es va acomiadar del noi i va baixar. Ja novament el tren en marxa, Tristán se n’adonà que aquell senyor s’havia descuidat el llibre en el seient. Va intentar cridar-lo per la finestreta, però ja era massa tard. El llibre es titulava “Tristany i Isolda”. La quasi coincidència amb el seu nom picà la seva curiositat i el va començar a llegir; pràcticament el va devorar. Quedà embadalit per aquella encisadora història, amb la que sé setí plenament identificat, al extrem de proposar-se trobar, des de llavors, a la Isolda dels seus somnis 

Ja a Colmenar Viejo, un temps transcorregut des de la seva arribada, a l’explicar a un company ja veterà, la troballa del llibre, aquest li digué que en un poblet a prop hi havia una xurreria molt concorreguda pels militars quina propietària duia per nom Isolda. El cor li bategà amb força. 

A la primera oportunitat es desplaçà al poblet indicat i, just a la plaça major localitzà la xurreria en quina façana lluïa el nom d’Isolda; entrà trobant el taulell ple de reclutes com ell que s’apilonaven en demanda d’una paperina de xurros. Sentia una veu dolça provinent de l’altra banda del taulell. A cops de colze es va obrir pas fins arribar a veure-la. Era una senyora gran que be podia tenir l’edat de la mare. Tot sorprès va poder dir: “Hola Isolda, sóc en Tristán”. Ella, sorpresa i amb sorprenen veu tremolosa, s’inclinà sobre el taulell i, xiuxiuejant, va recriminar-li: “Hola Tristán, per què has vingut tant tard..., ja no queden xurros i és hora de tancar”. Mentre deia això pensava: “perquè has trigat tant...” 

El noi sortí defallit de la botiga i s’encaminà cap a la parada de l’autobús. Al cap de mitja hora, quan l’autobús es posava en marxa, Tristán mirà per la finestra i en veient a una dona que esverada corria cap al vehicle, s’aixecà del seient i va correr pel passadís fins a la porta del darrere encara oberta. Estirant cos i braç Tristán va poder agafar una paperina de xurros que a dures penes li entregà la senyora tot dient-li: “Els he fet per a tu...” I perdent l’equilibri el seu cos, ja amb el pes dels anys, espetegà per terra mentre l’autobús s’allunyava... 

20 setembre 2020

Dèiem ahir - AVIVAR LA FLAMA INTERIOR - Adhara Web - 13/09/2020

 

AVIVAR LA FLAMA INTERIOR 

Conten que un maharajà de l’Índia, molt ric, tenia fama de ser indiferent a les riqueses materials i ser home de profunda religió, cosa poc freqüent per a un personatge de la seva categoria.

Davant d’aquesta situació i mogut per la curiositat, un noble súbdit va voler esbrinar el secret del sobirà per no deixar-se enlluernar per l’or, les joies i els luxes excessius que caracteritzaven a la noblesa del seu temps. 

Immediatament després de les salutacions que l’etiqueta i cortesia exigeix, el noble preguntà: “Majestat, quin és el seu secret per poder cultivar la vida espiritual en mig de tanta riquesa?” 

El maharajà li va respondre: “T’ho revelaré, si recorres tot el palau per comprendre la magnitud de la meva riquesa. Però porta una espelma encesa. Si s’apaga, et faré decapitar.” 

En acabar el passeig, el maharajà li va preguntar: “Que penses de les meves riqueses?” 

El noble va respondre: “No he vist res. Sols he tingut cura de que la flama no s’apagués.” 

El maharajà li va dir: “Aquest és el meu secret. Estic tan ocupat tractant d’avivar la meva flama interior, que no m’interessen les riqueses de fora". 

Publicat per Adhara Web (13 maig 2008) 

13 setembre 2020

Dèiem ahir - ANECDOTARI - Carlos Fisas - 6/09/2020

 

A N E C D O T A R I

 

El vicealmirall Antequera, diverses vegades ministre de Marina del govern de Cànoves, fou anomenat ambaixador d’Espanya en certa república sud-americana quin nom no ens ha sigut possible esbrinar.  En arribar a la capital de la república li indicaren que el president de la mateixa era home de caràcter atrabiliari i de molt poca educació.  Antequera sol·licità audiència i fou introduït al despatx presidencial.  El president es trobava en mànigues de camisa, tombat en un divan i fumant un puro i no va fer el més petit gest de salutació ni actitud d’aixecar-se .  Antequera no es va immutar.  Amb gest d’absoluta indiferència es tragué la levita, l’armilla i va exclamar:

- “Vostè té tota la raó, senyor president.  Aquesta calor no hi ha qui l’aguanti”.

I es va asseure  en la butaca més propera i esperà ben escarxofat la reacció presidencial, que no es va fer esperar.  El president s’aixecà i abraçà al ministre espanyol del qual es va fer amic. 

* * * * * * * * * * * * *

S’atribueix a Benjamí Franklin la següent anècdota, referits a personatges francesos en llibres d’aquell país:

Un dia es va trobar en un cafè amb un individu que feia pudor, i li va dir:

- “Pot retirar-se una mica?”

- “Per què?

- “Per què fa mala olor”

- “Això és un insult greu!  Li enviaré els meus padrins.

- “No és necessari perquè no accepto el duel.  És molt senzill: si vostè em mata, vostè continuarà fent mala olor, i si el mato jo, la farà pitjor”.

                                                                                      

Carlos Fisas (1919 – 2010) 

Del seu llibre “Historias de la Historia” - 1986

06 setembre 2020

Dèiem ahir - PENSAMENTS - 30/08/2020

 

PENSAMENTS

Et deu haver passat alguna vegada que una persona, molt més gran que tu o tal vegada més jove, diu quelcom que et sorprèn i et fa pensar. . ., com no me n’havia adonat abans d’axó?. 

Axó succeeix per què moltes vegades són les persones més diferents de nosaltres, les úniques que ens poden eixamplar la visió davant la vida i fer-nos veure tot allò que no estàvem veient. 

Tots tenim les nostres pròpies històries, les nostres pròpies experiències i els nostres propis sentiments; i tots tenim quelcom per a donar als altres. La nostra vida és única i per tant també ho és la nostra visió; no pensis mai que no tens res per ensenyar a un altre. Tu, per ser tu, ets molt valuós per algú més, preocupat de donar el que guardes dins teu. 

La vida és molt diversa i ens necessitem els uns als altres per entendre-la en la seva completa extensió.

 

30 agost 2020

Dèiem ahir - ANECDOTARI - Dale Carnegie - 23/08/2020

 

A N E C D O T A R I

Pel que es refereix a tenir gràcia natural i riures d’un mateix, Abraham Lincoln era un artista. Una vegada, en el 1840, estava proposat per a Diputat i el seu contrincant, el Coronel Dick Taylor, el presentà davant de l’opinió pública com un aristòcrata, per què s’havia casat amb una noia de molt bona família, pertanyent a la casa Todd. En aquells dies el ser considerat aristòcrata equivalia a una derrota política segura. 

Que contestà Lincoln? 

“Mentre el Coronel Taylor passejava en carruatges luxosos i vestia camises d’encaix i guants de cabritilla, jo era un pobre noi, treballava en una barcassa per 8 dòlars al mes, amb només un parell de pantalons i. . ., de cuiro. Vostès saben el que succeeix al cuiro quan es mulla i es seca al sol. . ., que s’encongeix. . . Doncs bé, començaren a encongir-se fins a deixar a l’aire lliure part de les meves cames. I a mesura que jo anava creixent, els meus pantalons s’anaven escurçant i m’anaven estrenyent tant que em varen fer una franja blavosa a les cames, que encara avui dia es pot veure. Ara bé, si això és el que s’anomena ser un aristòcrata. . ., llavors em declaro culpable de tal delicte”. 

* * * * * * * * * * * * * 

Una nit, mentre Lincoln dormia en la seva residència, durant aquells famosos debats entre ell i Douglas, una banda de músics li donà una serenata. Ell va treure el cap per la finestra que quedava molt a les fosques i un dels homes li apropà una llanterna a la cara, per què el públic pogués veure el seu rostre paternal i afable. Lincoln començà dient-los: “Amics meus, com menys vegin de mi, més m’apreciaran”. Lincoln acostumava utilitzar la saviesa de les paraules de la Bíblia: “Aquells que se humilien, seran exalçats"

Dale Carnegie

d'un llibret editat el 1959 per

DALE CARNEGIE & ASSOCIATES Inc.

23 agost 2020

Dèiem ahir - LA DESGRÀCIA (segona part) - Josep Mª Folch i Torres - 16/08/2020

 

LA DESGRÀCIA  (segona part)

- “Encara és viu!” – cridaren unes veus alterades- “Bolquem el tramvia! Tots a l’una! Ah, up!” 

Un sotrac commogué la pesant massa del tramvia, i tot de cop se’l veié trontollar, com un carro de cavalcada, es decantà marcadament a un costat, i caigué, amb gran terratrèmol. Cent braços s’allargaren per a collir a l’infant. Els bracets li penjaven, i un d’ells semblava anar a caure entre borbolls de sang. 

- “És mort!” – “No, que respira!” –L’home del carbó s’avançà, i prengué la víctima en els seus braços fornits: -“És com el meu!” –exclamà, mirant-se’l amb amor. I feia plorar veure aquell homenàs portant amb tant de mirament a la pobra criatura. Amb quatre gambades el portà a una propera farmàcia, seguit de la gentada que proferia crits de protesta, mentre les desferres del tramvia cremaven. . . 

En entrar a la farmàcia, el carreter veié al conductor, qui havia tingut d’ésser auxiliat també allí, de la forta amoció que ressentia. El carreter carboner, en veure’l, s’hi adreçà amb l’infant ple de sang entre els braços: 

- “Té, assassí, aquí tens la teva víctima” –li digué, mostrant-li la criatura. El conductor es mirà aquell infant, i com si acabés de devenir foll, els seus ulls prengueren una expressió de suprema angoixa. 

- “Fill meu!” –exclamà- “És el meu fill! És el meu!” –i agafant-s’hi, l’ompli de petons i llàgrimes. Era, en efecte, el mateix fill del conductor qui, en veure passar el seu pare, havia corregut per anar a fer-li adéu, tenint la desgràcia de relliscar i caure sota el tramvia que conduïa el seu propi pare. 

El crit que acabava de proferir, esgarrifós, eixit del seu cor destrossat, deia bé prou quin terrible esqueixament s’obrà en el seu cor de pare, al veure allí al seu fillet, ple de sang. 

- “Per què no m’haig de morir, jo?” – exclamava l’infeliç. I amb el seu rostre refregant el del seu fill, semblava voler tornar-lo a la vida, amb sols el seu escalf i els seus planys. 

- “Andreuet, fill meu! Mira’m, torna a viure; no et moris, fill meu, que el teu pare es tornaria boig, pensant que t’ha matat!” 

El carreter havia quedat palplantat, mirant-se amb ulls immensament oberts aquella escena inesperada. 

El practicant li prengué el nen, i ni se n’adonà. Sols veia a aquell conductor a qui havia fuetejat la cara; sols tenia ulls per a mirar aquell pare desolat, que s’esgarrapava amb folla desesperació. 

El carreter, confós i penedit, anava a sortir de la farmàcia, mes tot d’una es repensà, retrocedí, i agafant per l’espatlla a aquell pare afligit que plorava, amb el rostre entre les mans, el besà damunt mateix dels senyals que en la cara li havia produït la xurriacada.

Josep Mª Folch i Torres (1880 – 1950)

16 agost 2020

Dèiem ahir - LA DESGRÀCIA (primera part) - Josep Mª Folch i Torres - 9/08/2020

 

LA DESGRÀCIA (primera part) 

Com havia succeït? Ningú podria dir-ho, però el cert era que dessota del tramvia hi havia un infant. 

S’havia vist a la infeliç criatura córrer cap a la via, amb els braços alçats, en el moment que un tramvia anava a passar. Una relliscada, tal volta, el feu vacil·lar, i anà a caure al bell mig dels riells, quedant a sota del tramvia. El conductor havia pogut parar quasi sobtadament, però no pogué evitar que les rodes del davant arribessin a la tendra víctima. 

De primer s’oí un xiscle esgarrifós; i tot seguit, un clam de tothom s’alçà amenaçador, d’entre la gentada que acudia al lloc de la desgràcia. 

- “Mateu-los!” – cridava la gent, amenaçant als empleats de la companyia. 

I en la plataforma davantera, el conductor, esgrogueït com un mort, es mirava a aquella gentada amenaçadora, sense ni pensar a fugir. 

D’entre la multitud sorgí un home alt i fornit, la cara ennegrida per la polsina de carbó, qui portava a la mà una tralla de carreter. Havia deixat el carro a poques passes, i expressant el seu rostre una ira pregona, s’obrí pas a empentes, i arribà davant del tramvia. 

- "Assassí!!" – cridà al conductor esmaperdut. I sense donar temps a què l’altre pogués evitar-ho, alçà la tralla i fuetejà brutalment la cara del conductor. 

- “Són uns assassins! – cridava, amb els ulls enrogits –“Em varen matar un nen, els lladres!” - I amb una revolada volia despendre’s dels agents que el subjectaven, per tornar a escometre al conductor. 

Aquest ocultà el rostre entre les mans per a amagar les llàgrimes de dolor que li havia provocat la terrible xurriacada. Entretant, centenars d’homes provaven d’alçar el tramvia, per treure a la tendra criatura. A cada esforç inútil que feien, un udol semblava alçar-se del compacte grup. 

Crits, imprecacions, xiscles, totes les manifestacions de l’ànima irada del poble, s’alçaven en tràgica confusió, com l’esgarip d’una fera mal ferida. Eren moments d’una tràgica emoció. Cada cop que, ajupits, veien aquells homes el cos tendre d’aquell infant, immòbil dessota el tramvia, i el regueró de sang que, eixint de la roda homicida, anava resseguint les juntures de l’empedrat, se sentien novament tocats de folls afanys de destrucció, i els vidres del cotxe es rompien en mil esclats, dessota els punys de la multitud arborada. 

Un gemec, gairebé imperceptible, eixí de dessota les rodes; i malgrat el bullici que regnava, pogué ésser oït per alguns. . . . 

Josep Mª Folch i Torres (1880 – 1950) 

(Continuarà)

09 agost 2020

Dèiem ahir - L’ÈXIT ES UN CAMÍ EMPINAT - 2/08/2020

 

L’ÈXIT ES UN CAMÍ EMPINAT

Hauria vostè apostat pel futur d’un d’aquests homes?:

Tenia cinquanta tres anys. Durant la seva vida adulta va lluitar contra la pobresa i la mala fortuna. Una ferida de guerra li va impossibilitat d’utilitzar la seva mà esquerra. Va ocupat diversos llocs de funcionari, i mai triomfà en cap. Varies vegades va estar a la presó. Aquest home, Déu sabrà perquè, decideix escriure un llibre; tal vegada empentat per l’avorriment, l’esperança d’aconseguir quelcom o tal vegada per un impuls creatiu. Aquest llibre continua avui fascinant al món. El desventurós i avorrit ex presidiari es deia. . . . . Miguel de Cervantes Saavedra, i el llibre “Don Quixot de la Manxa”. 

Aquest altre home és despatxat per l’editor d’un diari perquè no té cap idea. Ha estat en fallida durant set anys. Ha estat donat de baixa de l’exèrcit amb deshonor. El seu nom és. . . . . . Walt Disney.

L’èxit és, realment, un camí costerut. 

02 agost 2020

Dèiem ahir - AIGUA DEL POU - Anònim - 26/07/2020

 

AIGUA DEL POU

Una vegada hi havia un home molt ric, que dedicava la seva vida a viatjar per tot el món cercant aventures. Després de travessar un extens desert a on li va ser impossible trobar una miserable gota d’aigua, arribà a un poble ple d’exuberant vegetació que s’envoltava en un pou.

Ansiós per calmar la seva enorme set, s’adreçà cap al pou el més de pressa que les seves cames li varen permetre. Al arribar al brocal, va descobrir amb gran tristor, que no hi havia res que li pogués facilitar treure aigua del pou. Minuts després de la seva troballa, una dona, amb una gran gerra al maluc, s’apropà fins al pou.

- “La pau sia amb tu foraster”.

- “Amb tu sia dona”.

Després de la salutació de rigor, la dona va lligar la gerra a la corda que penjava de l’arc del pou i començà a baixar-la molt a poc a poc fins a arribar a l’aigua. Quan aquesta va quedar submergida i plena d’aigua, la dona comença a tirar de la corda per treure la gerra a la superfície

Mentre ella estava entretinguda en aquesta labor, el viatger s’entretingué a contar-li totes les seves aventures al llarg i ample del món. Amb un darrer esforç, la dona va treure la gerra del pou, la va deslligar i se la tornà a posar al maluc.

- “Gràcies per fer-me la tasca més entretinguda. Que Déu guiï els vostres passos”. –digué la dona mentre s’allunyava.

I allí es va quedar el ric viatger, esperant a què el bon Déu s’apiadés d’ell i li subministrés quelcom amb el que poder arribar al fons del pou. 

Anònim

26 juliol 2020

Dèiem ahir - ANECDOTARI - 19/07/2020

ANECDOTARI

El gran pintor Pablo Ruiz Picasso, es trobava assegut en un restaurant i una senyora se li apropà demanant-li que li dibuixés quatre gargots en un tovalló de paper, al mateix temps que manifestava estar disposada a pagar el que l’artista considerés just.

Picasso va atendre cortesament al seu requeriment i, al concloure, li entregà el tovalló tot dient-li:

- “Són deu mil dòlars, senyora”.

- “Però, si vostè no ha trigat més de trenta segons” – manifestà la dona desconcertada.

- “No, senyora” –puntualitzà Picasso- “fer això m’ha costat quaranta anys”.

No sabem com va acabar aquesta situació. . .

19 juliol 2020

Dèiem ahir - EL PAÍS DE LOT - Loira Durban -12/07/2020

 

EL PAÍS DE LOT

Fa molts anys que vull anar al país de Lot. És un desert immens de sal on només viuen les sargantanes blanques, una espècie de rèptils que s’amaguen del món en un decorat fet a mida. Tenen lloms amb crestes de dinosaure i la pell albina els fa semblar camaleons de secà enmig del no-res. 

El primer cop que les vegi, sé que me n’enamoraré perdudament, com si acabés de descobrir l’última baula d’un món perdut, oblidat en un calaix remot de la història. El desert de les sargantanes blanques no surt als mapes perquè és una taca insignificant en la geografia mínima del món.

M’agradaria ser el primer a trepitjar aquesta terra verge de gent, on la única civilització que existeix és d’origen salvatge i tremolo d’emoció només de pensar si seré un pioner. Malgrat tot, sé que el meu nom no sortirà imprès als llibres de test perquè ningú no sabrà cap on vaig. I tinc por, mentre m’assalta el dubte de si tan sols soc l’últim d’arribar-hi d’una llarga llista d’intrèpids de l’exèrcit dels absents que van guardar el secret abans que jo perquè no van tornar mai. I si, com tots els altres, jo també em convertiré en una sargantana blanca, tan blanca com la sal.

Tanmateix, sé que tot és mentida, un engany absurd de la meva inconsciència que faula quimeres quan jo no vigilo. No posaré mai els peus al país de Lot perquè tinc por del desert i de quedar-m’hi atrapat per la meva absurda imprudència de voler ser un heroi. Reconec que soc un somiatruites confés i que no tinc remei, però em declaro prudent perquè vull continuar sent la mateixa persona amb nom i cognoms i passejar-me pels camins de la vida lluint amb orgull tots els colors del camaleó. La presó de la imprudència no té barrots, però ens fa esclaus de la religió dels idiotes. Aquests són els que ara corren per una terra feréstega plena de sargantanes blanques, desterrats per culpa de la vanitat perquè, més enllà de les dunes del desert, només hi ha el vertigen.

Loira Durban - Novembre 2017

12 juliol 2020