EL MIRACLE (primera part)
El
rellotge de l’Acadèmia de Ciències acabava de tocar les tres de la
matinada. Un home esprimatxat, vestit amb un tern que, a la claror dels
voltaics, lluentejava com si fos de metall, caminava Rambla amunt, amb
un pas d’autòmat. Els escassos vianants que s’encreuaven amb ell, el
miraven amb curiositat. No parlava en veu alta, però era palès que el
seu esguard, la seva mímica i el moviment dels seus llavis seguien les
fluctuacions d’un monòleg.
“Catarineu: has arribat ben avall. Has nascut en una casa decent i confortable i ara tot just tens una cambreta rellogada, sense vidres, amb goteres i amb teranyines. A fi de mes, no tindràs ni això. No podràs pagar i, naturalment, t’engegaran al carrer.
“Fins ara has menjat en una taverna del carrer de Còdols, regentada per un home generós que ha estat anys i anys al servei del teu pare. Però aquest home, per un seguit d’excessos sentimentals, ha compromès el negoci i està a punt de plegar. Plegarà, no ho dubtis.
“Dels parents llunyans i de les velles amistats de família, no cal que te’n refiïs. No t’escoltaran. La història dels teus malastres és tan llarga, tan monòtona, tan melodramàtica, que tothom ha acabat per creure que és una farsa.
“Tanmateix jo, Cèsar August Catarineu, no invento res. És absolutament cert que ha seguit la Ceca, la Meca i la Vall d’Andorra sense trobar sinó injustícia i iniquitat. Posseeixo un títol. Sóc advocat. Però aquesta circumstància m’ha fet més nosa que servei. Vaig fer la carrera amb el prejudici que no havia d’exercir-la. Aquest prejudici és fatal; prou que ho he vist quan la necessitat m’ha obligat a campar-me-la.
“He estat passant-meritori en el despatx d’un advocar il·lustre. Mai no he fet mèrits suficients per començar a percebre un estipendi. He obert la porta; he acudit al telèfon; he tret còpies a màquina. . . Si en lloc de ser un llicenciat en Dret hagués estat el noi del porter, és evident que hauria cobrat un petit sou. Però era un llicenciat en Dret!
“M’he tirat a fer oposicions. La meva memòria m’ha traït sempre. La meva memòria reté fàcilment i aferrissadament una munió de nocions inútils. Conec molt bé la història i la llegenda de la fundació de Roma, l’argument de la ‘Ilíada’ o la genealogia de les amistançades de Lluís XIV. Però no puc retenir la data d’una llei o d’un reial decret, la lletra d’un article del Codi, unes tarifes, uns aranzels; tot el que ha de constituir la bastida d’una oposició ben preparada em fa fatiga sempre, sempre, sempre
“Catarineu: has arribat ben avall. Has nascut en una casa decent i confortable i ara tot just tens una cambreta rellogada, sense vidres, amb goteres i amb teranyines. A fi de mes, no tindràs ni això. No podràs pagar i, naturalment, t’engegaran al carrer.
“Fins ara has menjat en una taverna del carrer de Còdols, regentada per un home generós que ha estat anys i anys al servei del teu pare. Però aquest home, per un seguit d’excessos sentimentals, ha compromès el negoci i està a punt de plegar. Plegarà, no ho dubtis.
“Dels parents llunyans i de les velles amistats de família, no cal que te’n refiïs. No t’escoltaran. La història dels teus malastres és tan llarga, tan monòtona, tan melodramàtica, que tothom ha acabat per creure que és una farsa.
“Tanmateix jo, Cèsar August Catarineu, no invento res. És absolutament cert que ha seguit la Ceca, la Meca i la Vall d’Andorra sense trobar sinó injustícia i iniquitat. Posseeixo un títol. Sóc advocat. Però aquesta circumstància m’ha fet més nosa que servei. Vaig fer la carrera amb el prejudici que no havia d’exercir-la. Aquest prejudici és fatal; prou que ho he vist quan la necessitat m’ha obligat a campar-me-la.
“He estat passant-meritori en el despatx d’un advocar il·lustre. Mai no he fet mèrits suficients per començar a percebre un estipendi. He obert la porta; he acudit al telèfon; he tret còpies a màquina. . . Si en lloc de ser un llicenciat en Dret hagués estat el noi del porter, és evident que hauria cobrat un petit sou. Però era un llicenciat en Dret!
“M’he tirat a fer oposicions. La meva memòria m’ha traït sempre. La meva memòria reté fàcilment i aferrissadament una munió de nocions inútils. Conec molt bé la història i la llegenda de la fundació de Roma, l’argument de la ‘Ilíada’ o la genealogia de les amistançades de Lluís XIV. Però no puc retenir la data d’una llei o d’un reial decret, la lletra d’un article del Codi, unes tarifes, uns aranzels; tot el que ha de constituir la bastida d’una oposició ben preparada em fa fatiga sempre, sempre, sempre
(Continuarà)
Carles Soldevila (1892 – 1967)
23 febrer 2020
