Dèiem ahir - LA SOLIDARITAT - Rabindranath Tagore - 26/08/2018


LA SOLIDARITAT


Upagupta, el deixeble de Buda, estava dormint en el terra al costat de la muralla de la ciutat de Mathura.. Totes les llànties eren apagades, totes les portes tancades, i l’ombrívol cel d’agost ocultava totes les estrelles.

Quins peus eren aquells, quines polseres tentinejaven agitant de sobte el seu pit? 

Es despertà sobresaltat i la llum de la llampera d’una dona il·luminà els seus ulls indulgents: era la ballarina, estel de joies ennuvolades per un vel blau pàl·lid, embriagada pel vi de la jovenesa.

Baixà la llampera i va veure el rostre jove i austerament formós d’Upagupta. 

“Perdona’m, jove asceta –digué la dona- fes-me la gràcia de venir a casa meva. El sol brut no és jaç per a tu”. 

Upagupta contestà: “Dona, segueix el teu  camí; que jo ja aniré a buscar-te quan arribi l’hora”.


De sobte, un llampec va fer que la nit ensenyés ses dents. Grunyia la tempesta des d’un racó del cel, i la dona tremolà de por.

Les branques dels arbres que bordejaven el camí estaven dolgudes pel pes de tanta flor. De lluny arribava flotant en l’aire càlid de la primavera, les alegres notes de la flauta. Des de l’alt del cel, la lluna plena observava les ombres del poble silenciós.

Upagupta passejava pel solitari carrer, mentre sobre d’ell els cucuts enamorats llençaven des de les branques del manglar la seva queixa desvetllada. Travessà les portes de la ciutat i es va aturar a la base del terraplè.

Qui era aquella dona estesa als seus peus a l’ombra de la muralla, abatuda per la pesta negra, amb el cos cobert de llagues, que havien llençat a tota presa de la ciutat?

L’asceta s’assegué al seu costat, posà en els seus genolls el seu cap, humitejà amb aigua els seus llavis i untà de bàlsam el seu cos. 

“Qui ets, que així et compadeixes?” –preguntà la dona.

Per fi ha arribat l’hora en què havia de visitar-te, i aquí em tens al teu costat” –li respongué el jove asceta.
   

                     Rabindranath Tagore (1861 - 1941)
                          Premi Nobel Literatura 1913



26 agost 2018


Dèiem ahir - LA GENT ÉS LA IMATGE DELS SEUS LÍDERS - C. Dean Fales - 19/08/2018


LA GENT ÉS LA IMATGE DELS SEUS LÍDERS


Fa poc temps vaig estar en un restaurant d’un petit poble a l’oest-mitjà dels Estats Units, que òbviament estava tractant d’atendre bé als seus clients. Això es podia deduir d’un anunci que venia imprès en el menú. 

“Els Clients que creguin que el cambrer és poc amable, han de veure al propietari.”

L’anunci pot interpretar-se de dues maneres: El propietari del restaurant per descomptat volia dir, que volia assabentar-se de qualsevol manca de cortesia per poder corregir-la. Els clients, amb un sentit de l’humor torçat, sens dubte interpretarien el significat de l’anunci com dient “Si creuen que el cambrer és descortès, esperin a veure el propietari; és pitjor!” Tal vegada en aquest cas no hagi sigut així, però potser en el cas de les organitzacions, els clients sens dubte tindrien raó.

Si hi ha quelcom del que podem estar segurs en qualsevol negoci o organització, és el fet que el caràcter, les qualitats i els estàndards del líder sempre es reflecteixen en la gent que ell selecciona, desenvolupa i agrupa al seu voltant. Conèixer al líder implica conèixer a la seva gent. Conèixer la gent, significa conèixer al seu líder. És inevitable.

Per tant, per tenir col·laboradors lleials i eficients – s’ha de ser un líder lleial i eficient. És tan senzill com això.
C.Dean Fales (1972)

19 agost 2018

Dèiem ahir - ELS CLAUS - 12/08/2018


ELS CLAUS


Hi havia un jove que tenia molt mal caràcter. Un dia el seu pare li va donar una bossa plena de claus i li va dir que cada vegada que perdés la calma hauria de clavar un clau a la tanca que tenien darrere la casa. El primer dia el jove clavà 37 claus a la tanca . . .

Però poc a poc va anar calmant-se perquè va descobrir que era molt més fàcil controlar el seu caràcter que clavar claus a la tanca. Finalment arribà el dia en què el noi no va perdre la calma per res. . ., i ho va dir al seu pare.

Llavors el pare li suggerí que per cada dia que controlés el seu geni, hauria de treure un clau de la tanca. Els dies van anar passant i el jove va poder dir-li al seu pare que ja havia tret tots els claus de la tanca. . . Llavors el pare portà de la mà al seu fill a la tanca de darrere i li digué:

- “Mira fill, has fet molt bé. . ., però fitxat en tots els forats que han quedat a la tanca . . . Ja la tanca no serà mai més la d’abans . . . Quan dius o fas coses amb coratge i de mala manera, deixes una cicatriu com aquests forats a la tanca.

És com clavar un ganivet a algú; encara que el tornis a treure, la ferida ja està feta.

No importa quantes vegades demanis disculpes, la ferida hi és. Una ferida física és igual que una ferida verbal. . . Els bons amics són verdaderes joies a qui has de valorar. . . Ells et somriuen i t’animen a millorar. . . T’escolten, comparteixen una paraula d’alè i sempre tenen el seu cor obert per a rebre’t.”
Basat en un conte popular
12 agost 2018

Dèiem ahir - UN DIA ... - 5/08/2018



UN DIA . . .


Un dia, la vida em va fuetejar tan fort, que m’ensenyà a resistir. 

Un dia, em varen mentir de tal forma que em dolgué, i llavors vaig aprendre a anar sempre de front i amb la veritat.

Un dia, em va fallar qui menys podia esperar-me, i vaig entendre que les promeses han de complir-se, i dels actes, fer-se’n càrrec.

A vegades és necessari girar la pàgina i començar de zero, encara que costi o dolgui . . . 

El millor guerrer no és el que sempre guanya, sinó el que torna sense por a la batalla.

05 agost 2018