Dèiem ahir - ANECDOTARI - Winston Churchill - 26/04/2020

A N E C D O T A R I

La modèstia i la humilitat inspiren confiança i guanyen bona voluntat. Per exemple, Winston Churchill va fer que la seva audiència invisible de milions de radiooients i el grup de la seva audiència en una reunió del Massachusetts Institute of Technology, l’acollissin amb carinyo, quan va començar dient aquestes paraules: 

“Francament confesso que em sento una mica cohibit en aquest moment, al dirigir-me a un grup d’homes de ciència i d’elevada cultura, i tractar dels assumptes que vostès estan debatin. Jo no tinc preparació tècnica ni educació universitària, i he hagut de posar-me al dia en algunes matèries abans de venir aquí. Per tant, parlo amb certa timidesa que confio anar superant, mentre desenvolupo el meu tema sobre tan profundes qüestions científiques, socials i filosòfiques, cada una de les quals requereix tota una vida per estudiar-les i comprendre-les”.

Quan Winston Churchill digué que “ havia hagut de posar-se al dia i captar alguns detalls”, es varen sentir murmuris d’admiració. Hi havia un gran contrast entre els mèrits i els triomfs de Churchill i aquesta modesta declaració.

El món sap que Churchill és un dels homes immortals de la seva generació i l’estimem precisament per què era molt modest, humil i senzill.

26 abril 2020

Dèiem ahir - EL GOS I EL CONILL - Meher Baba - 19/04/2020

EL GOS I EL CONILL

Eren dos veïns. El primer veí va comprar un conillet pels seus fills. Els fills de l’ altra veí li van demanar una mascota al seu pare. El pare els hi va comprar un cadell de pastor alemany. 

Diàleg del veí: “Crec que aquest gos es menjarà el meu conill”.

“De cap manera! El meu gos és un cadell. Creixeran junts, faran amistat. Jo hi entenc d’animals”.

Segons sembla, l’amo del cadell de gos tenia raó. Van créixer junts i foren amics. Era normal veure el conill en el jardí del gos i viceversa. La família que tenia el conill, va decidir passar el cap de setmana a la platja i el conill va quedar-se sol.

Diumenge, a la tarda, l’amo del cadell de gos i la família estaven berenant, quan va entrar el pastor alemany a la cuina. El gos, portava el conill entre les dents, tot immund, rebentat, brut de terra i, és clar, mort. Quasi van matar al cadell de tant pegar-li. Deia l’amo del cadell:

“El veí tenia raó” - i ara, preocupat, afegia –“Que podem fer?” 

Dintre de poques hores arribarien els veïns. Tota la família estava preocupada. El pobre cadell, plorava a fora, llepant-se les contusions i ferides.

“Com s’afectaran els nens del veí?”. No es sap exactament de qui fou l’idea, però semblava infal·lible. “Rentarem el conill, deixem-lo ben net, després amb l’assecador l’assequem i el col·locarem dins la seva caseta”. I així ho van fer.

Fins i tot van perfumar a l’animalet. Va quedar maco –“Sembla viu”- digueren els nens. Llavors varen veure arribar als veïns. Sentiren els crits dels nens. Ho havien descobert!

No varen passar cinc minuts que l’amo del conill trucava la porta. Va entrar espantat. Tal semblava havia vist un fantasma.

“Que passa? Quina cara que fas!”

“El conill, el conill. . .” 

“Què li passa al conill?” “És mort!” –respongué el veí.

“Mort? Però si aquesta tarda semblava tan eixerit!

“Va morir el divendres!” – “El divendres? – replicà l’amo del gos. 

“Fou abans de sortir cap a la platja, els nens el van enterrar en un racó del jardí i ara ha aparegut net i polit dins la seva caseta!”

La història acaba aquí. El que va succeir després, no importa.

Però el personatge d’aquesta història, és el gos. Imaginem-nos al pobre cadell, des del divendres esperant en va al seu amic de jocs.

Després de molt buscar, descobreix el cos mort i enterrat. I, què fa?. . . Probablement amb el cor encongit, desenterra a l’amic i corra a ensenyar-lo als seus amos, creient que el poden fer ressuscitar. I l’ésser humà continua amb el mateix, sempre jutjant als altres. . .

Altra lliçó que podem treure d’aquesta història és que l’home, té la tendència de jutjar els fets sense abans verificar com s’han produït. Quantes vegades traiem conclusions equivocades de les coses i ens creiem posseïdors de la veritat? Històries com aquesta poden servir perquè pensem bé amb les actituds que prenem. A vegades fem patir als altres per jutjar injustament; pensem. . .

La vida té quatre sentits: estimar, patir, lluitar i vèncer. Llavors: estimem molt, patim poc, lluitem bastant i guanyem sempre que sigui possible. . . Però no jutgem a primera vista o davant del primer comentari.

Meher Baba (1894 – 1969)

19 abril 2020

Dèiem ahir - ELOGIS MALINTENCIONATS - C. Dean Fales - 12/04/2020

ELOGIS MALINTENCIONATS

Quan es tracta d’elogiar hi ha algunes persones que sembla realment que facin burla o crítica. Mai semblen capaços de donar altra cosa només que elogis malintencionats.

Per si algú no sap el que és un elogi malintencionat, permeteu-me il·lustrar-ho: 

“La meva germana creu que tu ets molt guapo” –Això és un elogi. La part malintencionada ve a continuació acompanyada d’un somriure i d’una pulla- “Per suposat , la meva germana creu que qualsevol és guapo”.

O . . . 

“Aquest supermercat està tenint un any extraordinari –ara ve la mala intenció- “Per descomptat que ha d’anar bé. Varen tindre tan mals resultats l’any passat”.

O . . . 

“Estan venent més que mai” –mala intenció: “És clar , realment no tenen molta competència”.

O . . . 

“En Josep està fent un treball extraordinari” –pausa-pulla- “Clar que tots sabem que en Josep té els seus costats dolents”.

Vaja uns elogis!

Si hem d’elogiar a algú, fem-ho i oblidem-nos de les qualificacions. Si no ho podem fer, oblidem-nos de fer-ho. Almenys no donarem a conèixer la nostra pròpia inseguretat i enveja. Potser inclús, evitarem que algú més resulti lesionat.

C. Dean Fales (1970)

12 abril 2020

Dèiem ahir - L’HOME I LA SEVA IMATGE - Jean de La Fontaine - 5/04/2020

L’HOME I LA SEVA IMATGE

Un home que s’estimava a sí mateix sense rival possible –la seva lletgesa era tanta!– que mentalment es tenia per el més formós del món, acusant sempre als miralls d’ésser falsos i vivint molt feliç en el seu profund error.

Per curar a l‘home, l’oficiosa Sort, a on fora que ell anava, posava davant dels seus ulls aquests muts consellers de les nostres senyores: miralls en la casa i en les botigues, miralls en les butxaques dels petimetres i en els cinturons de les noietes. I, què imagina el nostre Narcís? S’amagava en els llocs més ocults que podia trobar, sense atrevir-se a afrontar l’aventura en cap mirall. Però en llocs tan apartats, alimentat per una font pura, discorre un canal d’aigua cristallina a on l’home es veu, i al moment s’irrita. Pensa que els seus ulls contemplen una vaga quimera i evita, tan aviat com pot, aquesta aigua transparent. Però, és tan bonic el canal, que no el deixa sense pena.

Bé, anem a on em dirigeixo: a tots us parlo; aquesta passió extrema cadascú la cultiva. La nostra ànima és aquest home enamorat de si mateix. Tants miralls són els defectes aliens, retrats fidels dels nostres propis.

Jean de La Fontaine (1621 – 1695) 

05 abril 2020