Dèiem ahir - RABINDRANATH TAGORE - 29/11/2020

 

RABINDRANATH TAGORE

“. . .Qui ets tu, lector, que dintre de cent anys llegiràs els meus versos? 

No puc enviar-te ni una flor d’aquesta garlanda de primavera, ni un sol llamp d’aquest núvol remot. 

Obre les teves portes i mira al lluny. Recull en el teu florit jardí els records perfumats de les flors, avui marcides, de fa cent anys. 

I et desitjo que sentis, en l’alegria del teu cor, l’alegria viva que va florir un matí de primavera, quina veu feliç canta a través de cent anys. . .” 

* * * * * * * * * * * * * 

En els paràgrafs anteriors acabem de llegir un poema del Nobel Rabindranath Tagore. Correspon a un dels seus llibres titulat “El Jardiner”. I, encara que han passat molts anys sempre resulta nou conèixer el perfumat alè de la seva poesia, l’influència de la seva paraula màgica, l’exemple de la seva meravellosa vida; tot aquest esperit encantat que és com el so pur d’una font amagada. 

Coneguem a l’home: El trobarem fos en el gresol d’una vella cultura, en la fantasia de l’Índia mil·lenària. Hi trobarem al poeta, al pintor, a l’humanista, al patriota i educador que són títols que el distingeixen i que sabé defensar amb la més alta dignitat. 

Aquesta fou la seva consigna: “S’ha d’aprendre a ser, abans d’exigir”

(1861 – 1941) – Premi Nobel de Literatura 1913 

22 novembre 2020

Dèiem ahir - EL NINOT DE FUSTA - 22/11/2020

 

EL NINOT DE FUSTA

No hi havia res que Carles desitges amb més intensitat que aquell ninot de fusta de braços lleugers; semblava tenir l’habilitat de volar, perquè els seus braços fregaven l’aire amb una elegància que el nen sentia que en qualsevol moment podria trobar-lo flotant a l’aire com un globus. Cada tarda passava per la botiga de joguines, el mirava des de la vidriera de l’aparador i observava el seu preu. Mai havia vist tants diners junts. Sabia que mai podria tindre’l. No obstant això, recolzava el nas contra el vidre, mirava als ulls del ninot i els seus braços i volava mentalment una estoneta. 

Una tarda, l’amo de la botiga de joguets se li apropà i li va preguntar per què sempre es quedava allí, immòbil. El nen va sentir tanta vergonya que se’n va anar correns. Durant unes setmanes, malgrat que sentia gran desig de fer-ho, no aparegué per aquell carrer. 

Quan finalment ja no va poder resistir el seu desig de veure el ninot, anà a l’aparador cautelosament, procurant que ningú el veiés. El ninot de fusta ja no hi era. Es va quedar una estona, observant cada racó de l’aparador, sospirant per trobar-lo en algun racó; aparegué la tristor. Tota aquella setmana va visitar aquell aparador. L’anada des de casa era com de color grog, il·luminada amb l’esperança de trobar-se amb el seu amiguet; però la tornada a casa era d’un gris fosc i intens: ja no volava la seva imaginació, solament sentia tristesa i desànim. 

Va passar el temps i, a poc a poc, Carles va anar oblidant-se d’aquesta estranya fascinació. Molts anys més tard, passava casualment per aquella botiga de joguets, quin aparador ja no hi anaven els seus ulls, i en vorejar una cantonada va descobrir que recolzat en la vidriera hi havia un nen que observava intensament un ninot de fusta idèntic al que va estimar ell quan era infant. Va entrar, saludà a l’amo de la botiga i va comprar el joguet. En sortir, el nen havia desaparegut. El va buscar uns dies, desitjant donar-li aquell joguet, fins que finalment va desistir. 

Una tarda, en tornant del treball, els seus ulls es toparen amb els punts blaus del ninot de fusta; el mirava profundament i aconseguia arribar a un lloc del seu ésser al qual ni tan sols ell gosava a mirar: un lloc a on volar era possible i a on sols aquelles mans de fusta podien dur-lo.

22 novembre 2020

Dèiem ahir - TORNA, TORNA - NO, NO! - C. Dean Fales - 15/11/2020

 

TORNA, TORNA - NO, NO!

Fa algunes setmanes, vaig estar en una d’aquestes formoses illes del Carib quina principal font d’ingressos era el turisme. Ja hi havia estat allí abans. 

En aquella ocasió, la ciutat es trobava en ple auge econòmic. Els hotels estaven plens de gent de vacances i de gent que celebrava convencions. Les botigues estaven fent molt de negoci; els carrers i les places eren plenes de gent. Tothom es mostrava feliç, gaudint i gastant. 

En aquesta darrera ocasió, no. Més aviat semblava un cementiri il·luminat. Molts hotels estaven tancats. Els nous edificis d’apartaments estaven vuits. Pràcticament no es veia a ningú pels carrers i en les botigues, excepció feta dels empleats, quines espatlles devien estar adolorides de tant esperar, en va, a què els visités un client. 

El contrast era tan marcat que em sentí intrigat pel canvi i la seva causa, de manera que em vaig posar a fer preguntes. 

Un vell amic que viu allí i dos empleats de l’agència de viatges em varen donar la mateixa versió, quasi al peu de la lletra, de la causa. Els preus eren molt elevats i el servei molt dolent. 

Segons sembla, quan la situació començà a posar-se difícil, els propietaris d’hotels i botigues, reaccionaren augmentant els seus preus per a conservar els seus beneficis. Tractant de reduir costos, reduïren els serveis. Només estic suposant, però m’imagino que retallaren personal -probablement començant per els de més avall- cambreres, mossos, pinxes, cuiners, la gent que dóna el servei. A un se li demanava que fes el treball de dos. 

Els hostes començaren a queixar-se. Sorgiren les pressions. El personal començà a sentir-se sobre explotat i mal pagat. Es tornaren irritables i rudes. Entretant, els preus continuaven pujant. Ningú se sentia feliç, sobretot, els hostes. De manera que deixaren d’anar a aquesta illa. 

Podem treure una conclusió d’això, Quan els negocis decauen i es busquen maneres de millorar-los, el fet d’augmentar preus i reduir els serveis no ha provat de ser un bon sistema. En realitat, si vostè té masses hostes per la capacitat del seu hotel (o el que sia), augmenti els seus preus, i redueixi el servei. Això li resoldrà el problema. Li ho garanteixo! 

C. Dean Fales 

15 novembre 2020

Dèiem ahir - L’ESTIUET DE SANT MARTÍ - 8/11/2020

 

L’ESTIUET DE SANT MARTÍ

La tradició indica que al voltant de la data de l’11 de novembre de cada any -diada de sant Martí- esdevé un període de bon temps, o, almenys, es percep una major bonança climatològica els dies precedents i, sobretot, dels que segueixen. És l’anomenat estiuet de sant Martí que consisteix en un breu temps estival, de cel clar i assolellat i temperatura suau, al bell mig de la tardor. 

Sant Martí, a qui s’associa l’estiuet, va ser bisbe de la ciutat francesa Tours i es tracta del primer sant no màrtir venerat. Abans d’ocupar aquest càrrec havia estat soldat romà, nascut a Panònia (Hongria) a principis del segle IV. 

Hi ha vàries llegendes sobre sant Martí. La llegenda més estesa és la que presenta a sant Martí precisament quan era militar i que parteix de la “Llegenda Àuria”. En aquesta obra de Iacopo da Varazza s’explica que: 

“Un dia d’hivern, de fred molt rigorós, quan Martí estava a Amiens, al costat de les portes de la ciutat, va veure un home gairebé nu tremolant de fred i demanant almoina. Va veure com cap dels que passaven per allà li feia cas i va deduir que Déu l’havia reservat per a ell, de manera que tingués l’oportunitat d’exercir la caritat; un cop va deduir aquesta idea, ferit de compassió i sense dubtar-ho ni un moment, immediatament, va desembeinar la seva espasa i va dividir la seva capa en dues meitats, una de les quals va lliurar al necessitat i amb l’altre es va tapar ell mateix. 

Aquella mateixa nit se li va aparèixer Crist amb la mitja capa que havia donat al pobre i va sentir com Nostre Senyor deia als àngels que l’envoltaven que aquella mitja capa li havia donat Martí". 

El folklorista afegeix que Nostre Senyor, desitjós de mesurar el grau de caritat del sant se li presentà en forma de pobre, per veure què faria. Altres fons diuen que aquell pobre era el diable que volia fer perdre el sant, i precisament se li va presentar per induir-lo a partir la capa per tal que així, mancat de la meitat d’abric, es morís de fred, però Nostre Senyor, que vetllava pel sant, al moment féu apaivagar i endolcir la temperatura, és a dir, la féu prou suportable per a poder anar sense abric, i així salvà el sant. 

08 novembre 2020

Dèiem ahir - "SEMPRE" - 1/11/2020

 

“S E M P R E”

Aquell noi devia tindre uns quinze/setze anys, fantasiós, romàntic... Vivia en una època en què es desconeixia la cibernètica; ni televisors, ni ordinadors, ni mòbils... Època i edat potenciaven la imaginació. Col·leccionava i havia estat atresorant monedes de diferents èpoques i països, algunes eren de plata, fins i tot tenia el mànec d’un cobert d’aquest metall. 

Tenia un amic que deia treballar com aprenent en una joieria, i vet aquí que al saber que disposava de monedes i petits objectes de plata, li va oferir fondre’ls i fer-li un anell majestuós, com si fos de bisbe. Li va prendre la mida del dit anular i al cap d’una setmana li va portar un preciós anell de plata, pla per sobre, com si fos un segell, i esculpit com d’arabesc per l’ exterior del cèrcol. I així va ser com aquell noi el portà sempre posat mentre s’anava allunyant de l’adolescència. 

Ja en època de plenitud va conèixer una noia que treballava de taquillera en un cine de barri. Era més gran que ell i per aquest fet i el de ser dona, orientava la conversa i ell començava a sentir-se enamorat. Un dia li va demanar l’anell, dient-li li tornaria donant-li una sorpresa. Ell, confiat i de bona fe, li donà. Passaren uns dies i en una de les seves troballes li tornà l’anell sense dir-li res. 

Uns dies després, casualment, va llegir esculpit dins del cèrcol una paraula sorprenent: “Sempre”. 

Coses de parelles i de les circumstàncies, la relació s’acabà amb la tristor que deixa el trosset que cadascú s’emporta de l’altre. Passaren setmanes, mesos... 

Un dia d’estiu en una platja idíl·lica, fent competició natatòria amb amics, se n’adonà que no duia l’anell posat. Sortí esverat de l’aigua i rebuscà les butxaques del pantaló. No hi era. I ell recordava perfectament haver-se tirat a mar amb l’anell posada. Ell i els companys varen estar bussejant una bona estona sense èxit. L’anell quedà enfonsat en la sorra sota l’aigua a vés a saber quants metres allunyat de la platja. 

Potser encara hi és. Però no és provable; han passat molts, molts anys. 

I aquella paraula “Sempre” era i és tan maca i tenia i té, tant de significat... 

I aquella platja, en l’espai i en el temps, queda tant i tant lluny... 

01 novembre 2020