Dèiem ahir - TREBALLI FORT - JUGUI TRANQUIL - C. Dean Fales - 27/12/2020

TREBALLI FORT - JUGUI TRANQUIL

Durant els agradables anys que vaig passar al Canadà, tingué un bon amic que es deia Jim McPherson amb qui, ocasionalment, jugava quelcom que anomenàvem golf. Dubto molt que algú més l’hagués anomenat axis. Més aviat semblava un estudi de la natura doncs, passàvem molt de temps entre els arbres. Estic segur que dues o tres quartetes de jugadors que ens seguien, ens passaven i ni tant sols ens n’adonàvem.   Però, com ho gaudíem! 

De ben segur que cap jugador professional mai va sentir-se amenaçat per nosaltres. Dubto que cap d’ells hagués admès que ens coneixia. Però, a nosaltres no ens interessava convertir-nos en els millors golfistes del món. Estàvem interessats a descarregar tensions, buscàvem relaxar i refrescar-nos. Gaudíem mútuament de la nostra companya. Fruitàvem de la formosa pista de golf. Xalàvem caminant pels “greens” i pel mig dels arbres. 

Jim i jo mai ens enfadàvem per les nostres males jugades. Gràcies a això, mai vàrem trencar cap pal de golf. Mai acabàvem el joc amb mal de cap o amb els muscles del coll tan encarcarats que ens dolgués moure el cap. La feina ja ens proporcionava prou d’això. Estàvem jugant golf. 

Sé molt bé que la nostra actitud vers el golf molestarà a molta gent. “No importa el que l’home faci, ho ha de fer tan bé com pugui”. D’acord. Jugàvem tan bé com ens era possible i no vàrem escollir convertir la diversió en treball. 

Don Herold digué una vegada, “Si jo tingués l’oportunitat de tornar a fer-ho tot de nou, recolliria més gira-sols”. Jo estic d’acord. Segur que s’eviten úlceres.

C. Dean Fales 

27 desembre 2020

Dèiem ahir - NIT DE NADAL - Lewis Wallace - 24/12/2020

NIT DE NADAL

“En aquell moment començava la tercera guàrdia i, a Betlem, a trenc d’alba s’aclaria el nou dia per sobre les muntanyes de l’est, però tan feblement que en la vall encara era de nit. El sentinella situat sobre la teulada del vell hostal, tremolant de fred, sentia els primers sons amb les quals la vida, despertant de nou, saluda el nou dia, quan de sobte, va veure una llum que pujava pels turons en direcció a la casa. 

Tot primer va suposar que seria una torxa portada per la mà d’algun viatger; després ràpidament pensà podia tractar-se d’un meteor; això no obstant el punt lluminós anava creixent fins a convertir-se en un estel. Tot horroritzat trencà a cridar i tot seguit tots els que estaven entre els murs de l’hostal pujaren a la teulada. Aquell fenomen, amb un moviment irregular, seguia apropant-se. Poc després, la posada i els seus voltants apareixien il·luminades per una resplendor intolerable” 

Lewis Wallace (1827-1905) 

Del seu llibre “Ben-Hur” 

Ed.Bruguera, Zeta Bolsillo,2008 

24 desembre 2020

Dèiem ahir - NADAL - Joan Salvat-Papasseit - 20/12/2020

N A D A L

                                A Emili Badiella

                                        Sento el fred de la nit
                                                                           i la simbomba fosca,
                                        així el grup d’homes joves que ara passa cantant.
                                        Sento el carro dels apis
                                                                              que l’empedrat recolza
                                        i els altres qui l’avencen, tots d’adreça al mercat.


                                        Els de casa, a la cuina,
                                                                             prop del braser que crema,
                                        amb el gas tot encès han enllestit el gall.
                                        Ara esguardo la lluna, que m’apar lluna plena;
                                        i ells recullen les plomes,
                                                                                 i ja enyoren demà.


                                        Demà posats a la taula oblidarem els pobres
                                        -i tan pobres com som-.
                                                                              Jesús ja serà nat.
                                        Ens mirarà un moment a l’hora de les postres
                                        i després de mirar-nos arrencarà a plorar.

* * * * * * * * * * 

Joan Salvat-Papasseit, en aquest poema, evoca la Nit de Nadal d’una família senzilla, potser la seva. Fa un contrast entre el soroll de la gent atrafegada del carrer i la feina domèstica dins a casa. El poema mostra el costum popular de plomar el gall per el gran dinar de Nadal que, per a moltes famílies, era un àpat extraordinari. 

La imatge del nen Jesús que plora contemplant el dinar d’una taula pobra concentra tota l’emoció del poema. 

Joan Salvat-Papasseit (1894 – 1924) 

Extret de: “Tant de gust... Senyor Salvat Papasseit”, de Mª Carme Bernal i Carme Rubio 

Publicacions de l’Abadia de Montserrat (2013) 

20 desembre 2020

Dèiem ahir - LA POR - Josep Pla i Casadevall - 13/12/2020

 

LA  POR 

La carretera passa prop del cementiri, i això feia una basarda fantàstica. . . I després s’ha de travessar una surera. . ., i aquesta aventura era considerada superior a les forces humanes. En aquest rodal, la simple visió, a la nit, d’una forma vertical –d’un xifrer, per exemple- o la taca blanca d’una paret tocada per la lluna produeix en la gent un sobresalt. 

A la tardor, quan l’aire comença de fresquejar, la gent es redossa als cafès de la vila. I és en aquesta època que es planteja cada any el problema de la por, generalment a la matinada, quan la solitud dels carrers esquitxats intermitent-ment per la il·luminació elèctrica, sempre groga i pobra, crea una impressió flotant d’incertesa i d’inseguretat. És en el redós d’aquests cafès que es produeix un sobreeiximent de la por. Tothom fa el valent. Però, qui tindria prou coratge per a emprendre un qualsevol camí fora vila? 

La por és un sentiment ancestral, obscur, que cap argument lògic no pot contenir ni cap reflexió coherent és suficient per a fer reaccionar. Un cementiri és un lloc en el qual, a la nit, els fantasmes es passegen embolicats amb un llençol, entre focs follets i sorolls estranys. La solitud, el silenci, la llunyania d’un camí, produeixen una pertorbació mental. És absolutament impossible d’imaginar el que degué ésser la por en aquest país cent anys enrere; no hi ha prou fantasia per imaginar-ho.

Josep Pla i Casadevall (1879 – 1981) 

Fragments extrets d’un llibre seu, editat el 1954 

13 desembre 2020

Dèiem ahir - JOAN SALVADOR GAVINA - Richard Bach - 6/12/2020

 

JOAN SALVADOR GAVINA

_ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ 

Llavors, ja de capvespre, vingueren i trobaren a Joan planejant en el seu estimat cel, pacífic i solitari. Les dues gavines que apareixeren tocant a les seves ales eren pures com llum d’estels, i el seu resplendor era suau i amistós dalt del cel nocturn. Però el més formós de tot era l’habilitat amb la qual volaven; els extrems de ses ales avançant a un precís i constant centímetre de les seves. 

Sense dir paraula, Joan les posà a prova, prova que cap gavina mai havia superat. Torçà les ales i reduí la velocitat a tan sols un kilòmetre per hora, quasi parant-se. Aquelles dues aus radiants reduïren també la seva, en tancada formació. Sabien el que era volar lent. 

Doblegà les ales, girà i caigué en picat a dos cents kilòmetres per hora. Es van deixar caure amb ell, precipitant-se cap avall en impecable formació . 

Per fi, Joan volà amb igual velocitat cap amunt en un gir lent i vertical. Giraren amb ell, tot somrient. Recuperà el vol horitzontal i es quedà callat un temps abans de dir: 

- “Molt bé. Qui sou?” 

- “Som de la teva bandada, Joan. Som els teus germans” –Les paraules foren fermes i serenes- “Hem vingut per portar-te més amunt, per portar-te a casa” 

- “Casa no en tinc! Bandada tampoc en tinc. Sóc un exiliat. I ara estem volant a l’avantguarda del vent de la gran muntanya. Uns centenars de metres més, i no podré aixecar més aquest vell cos”. 

- “Sí que pots, Joan. Perquè has après. Una etapa s’ha acabat i ha arribat l’hora de què en comencis una altra”. 

Tal com l’havia il·luminat tota la seva vida, també ara l’enteniment il·luminà aquest instant de l’existència de Joan Gavina. Tenien raó. Ell era capaç de volar més alt, i ja era hora d’anar-se’n a casa 

Donà una llarga i última mirada al cel, a aquesta magnífica terra d’argent a on tant havia aprés. 

-“Estic llest” -va dir al fi. 

I Joan Gavina s’elevà amb les dues radiants gavines per desaparèixer en un cel perfecte i fosc. . . 

Extret del llibre “JUAN SALVADOR GAVIOTA” (1970) 

Un relat de RICHARD BACH 

06 desembre 2020