Dèiem ahir - LA FELICITAT ÉS EL CAMÍ - 31/03/2019


LA FELICITAT ÉS EL CAMÍ


Estem convençuts que la vida serà millor després de complir els 18 anys, després de casar-nos, després d’aconseguir una feina millor, després de tenir un fill, després de tenir-ne un altre. . .


Llavors ens sentim frustrats perquè els nostres fills no són prou grans, i pensem que ens sentirem feliços quan ho siguin. Després ens queixem perquè són adolescents i difícils de tractar; sí, ens sentirem més feliços quan surtin d’aquesta etapa.

Ens diem que la nostra vida serà completa quan al nostre(a) espòs(a) li vagin millor les coses, quan tinguem un cotxe millor o una millor casa, quan puguem anar de vacances, quan estem jubilats. La veritat és que no hi ha millor moment que aquest per ser feliços. Si no és ara, quan?

Una de les nostres frases favorites és d’Alfred de Souza: “Per molt temps em semblava que la vida estava a punt de començar, la vida de veritat. Però sempre hi havia un obstacle en el camí, quelcom que havia de resoldre primer, algun assumpte sense acabar, temps per passar, un deute per pagar; llavors la vida començaria. Fins que me’n vaig adonar que aquests obstacles eren ma vida.” 

* * * * * * * * * * * * *
Aquesta perspectiva ens ajuda a veure que no hi ha camí cap a la felicitat: la felicitat és el camí. Hem d’atresorar cada moment, molt més quan el compartim amb algú especial, i recordar que el temps no espera a ningú.

No esperi fins a acabar l’escola,fins a aprimar-se cinc quilos, fins a tindre fills, fins que els fills vagin al col·legi, fins a casar-se, fins a divorciar-se, fins a la nit del divendres, fins al diumenge al matí, fins a la primavera, l’estiu, la tardor o l’hivern, o fins a que em mori, per aprendre que no hi ha millor moment que aquest per ser feliç. La felicitat és un trajecte, no un destí.

Treballa com si no necessitessis diners, estima com si mai t’haguessin ferit i balla com si ningú t’estigués veient.
TARINGA
31 març 2019

Dèiem ahir - MISSATGE DE GANDHI - Hans Christian Altman - 24/03/2019


MISSATGE DE GANDHI

La crida de Gandhi a la no-violència no tan sols anava dirigida als seus conciutadans. La seva inoblidable contribució fou donar a entendre clarament al món, amb el seu exemple, que la renúncia a la violència no sols podia ser una possible solució dels conflictes, sinó que havia de ser l’única possible.

Gandhi va corra la sort de tants i tants líders de la humanitat que s’han atrevit amb la tasca més difícil d’aquest món: tirar endavant el progrés moral de l’home.

Naturalment Gandhi havia de fracassar, tal com fracassen tants i tants que persegueixen un gran ideal i la perfecció.,

Això no obstant, l’acció de Gandhi no fou inútil. Ell i els seus principis no s’oblidaran mai. Seguiran amb nosaltres com a exhortació i crida a prosseguir per aquest sender arduós i difícil.

Però Gandhi va fer quelcom més. Amb la seva idea de renúncia a la violència, no sols va fer tremolar a l’imperi britànic, sinó que també deixà clar per tots els temps a venir, que les formes d’opressió, s’anomenin imperialisme o colonialisme, dictadures policials o estatals, són totes per un igual, totes provoquen violència. La no-violència sols pot donar-se per tant, en una autèntica democràcia.

Això és exactament el que ha succeït: després de la segona Guerra Mundial, han tingut lloc cents de guerres entre règims autoritaris i entre dictadures brutals, tanmateix entre aquests sistemes i altres estats democràtics. Però mai hi ha hagut una sola guerra entre dos països “autènticament democràtics!”

Així és com Gandhi segueix encara avui inseparablement unit a la nostra vida política: la renúncia a la violència és el fonament de qualsevol democràcia i, la democràcia, és la millor garantia de la no-violència. La “lluita” de Gandhi ha valgut la pena, encara que ell, com persona, fou condemnat al fracàs.

Extret d’un capítol del llibre:
“Momentos estelares del liderazgo”
de Hans Christian Altman, editat per Deusto SA

24 març 2019

Dèiem ahir - UN POETA CATALÀ DEL SEGLE XX - 17/03/2019


UN POETA CATALÀ DEL SEGLE XX

La vida és el millor que tenim. Ningú no en dubta. I no hi ha res que la posi tan de manifest com el pressentiment de la mort. La mort, sense escarafalls, sense cap por que la torbi. I si no acceptem de bon grat que hem de morir no podrem entendre els poetes. Els poetes, sovint, són un cant a la vida fins a l’últim extrem, fins a les qüestions últimes. . .


I per concretar, veiem a continuació aquest “COMIAT” d’en Josep Palau i Fabre.

Segons com un se’l miri, sembla un principi; segons com, sembla la fi. El Principi i la Fi de què i de qui? Del món? De l’home? De l’autor dels versos? Res de tot això; “COMIAT” és, senzillament poesia, valor etern, un clam directe del poeta al lector. Josep Palau i Fabre és tan concret i tan clar, que parla un llenguatge diferent al fons de cadascú. Cal investigar Palau i Fabre, llegir i rellegir els seus versos, desvetllar-se al costat de la seva sinceritat. Si no volem enganyar-nos, ens cal aprofundir, baixar senzillament arran de terra i donar-li la mà, a n’en Palau, perquè és un punt de partida.

C O M I A T

                                    Ja no sé escriure, ja no sé escriure més.
                                    La tinta m’empastifa els dits, les venes. . . 
                                    - He deixat al paper tota la sang.

                                    ¿On podré dir, on podré deixar dit, on podré inscriure 
                                    la polpa del fruit d’or sinó en el fruit, 
                                    la tempesta en la sang sinó en la sang, 
                                    l’arbre i el vent sinó en el vent d’un arbre? 
                                    ¿On podré dir la mort sinó en la meva mort,
                                    morint-me? 
                                    La resta són paraules. . . 
                                    Res no sabré ja escriure de millor. 
                                    Massa a prop de la vida visc. 
                                    Els mots se’m moren a dins 
                                    I jo visc en les coses.

Josep Palau i Fabre (1917 – 2008)

17 març 2019

Dèiem ahir - LA CONCURSANT - Joaquím Muntanyola - 10/03/2019


LA CONCURSANT

El locutor-presentador d’aquell programa radiofònic estava obtenint un sorollós èxit en l’emissió cara al públic.

Les grassetes i satisfetes senyores que es passaven les hores mortes i les agonitzants, assegudes a l’Estudi per tal de poder entrar en els sorteigs, en els quals podia tocar-los un paquet de detergent, unes pinces d’estendre la roba o una pastilla de sabó, o una bandereta de paper per el nét, li reien totes les gràcies, i l’home els apropava de tant en tant el micròfon al llavis per tal que poguessin saludar les famílies respectives, famílies que se suposa devien estar sense feina a totes hores, a fi de poder captar les salutacions de la tia.

De cop, el concurs entrà en la fase, en què havia de prendre-hi part una senyoreta triada a l’atzar entre les presents. Pel número de seient li va correspondre de pujar a l’escenari a la senyoreta Pilar, que de bo de bo es deia Pili; una delicada, tímida i espiritual joveneta que es tornà visiblement vermella en ésser senyalada pel locutor.

Un cop arribada prop del micròfon, la dolça senyoreta fou sotmesa a l’interrogatori per part del trempat presentador, que li recomanà que deixés els nervis.

- “Vostè tranquil·la, eh! A veure si em contesta aquesta pregunta: Vostè sap quant fan dos i dos?”

La noia es quedà un moment parada. Es veia que rumiava posant els cinc sentits a trobar la resposta vàlida. Per fi triomfalment cridà:

- “Cinc!”

El locutor estava satisfet: “Molt bé!, molt bé!, exacte!. Això mateix: quatre! Acaba de guanyar aquesta cullereta de plàstic. Enhorabona senyoreta”.

Però la senyoreta no semblava convençuda.

- “Escolti, escolti. Jo no he dit quatre, sinó cinc”.

El locutor dissimulava: “Això, això!, dos i dos són quatre. Vostè ho ha dit”.

- “No senyor; jo he dit cinc”.

- “Vol dir? Em sembla que ha dit quatre”.

- “No senyor, he dit cinc”.

- “Però són quatre”.

- “Potser sí, però jo he dit cinc. Per tant el premi no pot ser meu”.

I la noia baixà de l’escenari tota satisfeta de quedar-se sense la cullereta. Perquè la noia podia ser ignorant, és clar, però no volia deixar de ser honrada, que la mentida és menys tolerable que la ignorància. Entre d’altres raons perquè de la ignorància, segurament no en tenia ella la culpa.

(febrer 1973)

Joaquím Muntanyola (1.914 – 2.012)

10 març 2019

Dèiem ahir - ANECDOTARI MAHATMA GANDHI - 3/03/2019


ANECDOTARI MAHATMA GANDHI

Un dels seus deixebles sentia enveja i volia matar-lo. El mestre estava passejant per un camí solitari i des del cim d’un turó, l’homicida va fer lliscar una gran pedra que rodà per la vessant. Però la gran pedra es travà amb un arbre i es va aturar abans d’encertar en el blanc.

Mahatma reconegué al seu agressor però no va dir res i no ho va explicar a ningú. Dies després, el dos homes es varen creuar i Gandhi el saludà amb alegria i respecte. L’home, molt sorprès, li preguntà si no estava enutjat amb ell. Gandhi li respongué que no. 

- “Pots dir-me per què no ho has dit a ningú i com t’ho has fet per no enutjar-te amb mi?”

- “Perquè ni tu ets ja el que em va tirar la roca, ni jo sóc ja el que estava allí quan em va ser llançada”.

(1.869-1.948)
03 març 2019