- “Encara és viu!” – cridaren unes veus alterades- “Bolquem el tramvia! Tots a l’una! Ah, up!”
Un
sotrac commogué la pesant massa del tramvia, i tot de cop se’l veié
trontollar, com un carro de cavalcada, es decantà marcadament a un
costat, i caigué, amb gran terratrèmol. Cent braços s’allargaren per a
collir a l’infant. Els bracets li penjaven, i un d’ells semblava anar a
caure entre borbolls de sang.
- “És mort!” – “No, que respira!” –L’home del carbó s’avançà, i prengué la víctima en els seus braços fornits: -“És com el meu!”
–exclamà, mirant-se’l amb amor. I feia plorar veure aquell homenàs
portant amb tant de mirament a la pobra criatura. Amb quatre gambades
el portà a una propera farmàcia, seguit de la gentada que proferia crits
de protesta, mentre les desferres del tramvia cremaven. . .
En
entrar a la farmàcia, el carreter veié al conductor, qui havia tingut
d’ésser auxiliat també allí, de la forta amoció que ressentia. El
carreter carboner, en veure’l, s’hi adreçà amb l’infant ple de sang
entre els braços:
- “Té, assassí, aquí tens la teva víctima”
–li digué, mostrant-li la criatura. El conductor es mirà aquell
infant, i com si acabés de devenir foll, els seus ulls prengueren una
expressió de suprema angoixa.
- “Fill meu!” –exclamà- “És el meu fill! És el meu!” –i
agafant-s’hi, l’ompli de petons i llàgrimes. Era, en efecte, el mateix
fill del conductor qui, en veure passar el seu pare, havia corregut per
anar a fer-li adéu, tenint la desgràcia de relliscar i caure sota el
tramvia que conduïa el seu propi pare.
El
crit que acabava de proferir, esgarrifós, eixit del seu cor destrossat,
deia bé prou quin terrible esqueixament s’obrà en el seu cor de pare,
al veure allí al seu fillet, ple de sang.
- “Per què no m’haig de morir, jo?”
– exclamava l’infeliç. I amb el seu rostre refregant el del seu fill,
semblava voler tornar-lo a la vida, amb sols el seu escalf i els seus
planys.
- “Andreuet, fill meu! Mira’m, torna a viure; no et moris, fill meu, que el teu pare es tornaria boig, pensant que t’ha matat!”
El carreter havia quedat palplantat, mirant-se amb ulls immensament oberts aquella escena inesperada.
El
practicant li prengué el nen, i ni se n’adonà. Sols veia a aquell
conductor a qui havia fuetejat la cara; sols tenia ulls per a mirar
aquell pare desolat, que s’esgarrapava amb folla desesperació.
El
carreter, confós i penedit, anava a sortir de la farmàcia, mes tot
d’una es repensà, retrocedí, i agafant per l’espatlla a aquell pare
afligit que plorava, amb el rostre entre les mans, el besà damunt mateix
dels senyals que en la cara li havia produït la xurriacada.
