Dèiem ahir - PENSAMENTS - 30/08/2020

 

PENSAMENTS

Et deu haver passat alguna vegada que una persona, molt més gran que tu o tal vegada més jove, diu quelcom que et sorprèn i et fa pensar. . ., com no me n’havia adonat abans d’axó?. 

Axó succeeix per què moltes vegades són les persones més diferents de nosaltres, les úniques que ens poden eixamplar la visió davant la vida i fer-nos veure tot allò que no estàvem veient. 

Tots tenim les nostres pròpies històries, les nostres pròpies experiències i els nostres propis sentiments; i tots tenim quelcom per a donar als altres. La nostra vida és única i per tant també ho és la nostra visió; no pensis mai que no tens res per ensenyar a un altre. Tu, per ser tu, ets molt valuós per algú més, preocupat de donar el que guardes dins teu. 

La vida és molt diversa i ens necessitem els uns als altres per entendre-la en la seva completa extensió.
 
30 agost 2020

Dèiem ahir - ANECDOTARI - Dale Carnegie - 23/08/2020

 

A N E C D O T A R I

Pel que es refereix a tenir gràcia natural i riures d’un mateix, Abraham Lincoln era un artista. Una vegada, en el 1840, estava proposat per a Diputat i el seu contrincant, el Coronel Dick Taylor, el presentà davant de l’opinió pública com un aristòcrata, per què s’havia casat amb una noia de molt bona família, pertanyent a la casa Todd. En aquells dies el ser considerat aristòcrata equivalia a una derrota política segura. 

Que contestà Lincoln? 

“Mentre el Coronel Taylor passejava en carruatges luxosos i vestia camises d’encaix i guants de cabritilla, jo era un pobre noi, treballava en una barcassa per 8 dòlars al mes, amb només un parell de pantalons i. . ., de cuiro. Vostès saben el que succeeix al cuiro quan es mulla i es seca al sol. . ., que s’encongeix. . . Doncs bé, començaren a encongir-se fins a deixar a l’aire lliure part de les meves cames. I a mesura que jo anava creixent, els meus pantalons s’anaven escurçant i m’anaven estrenyent tant que em varen fer una franja blavosa a les cames, que encara avui dia es pot veure. Ara bé, si això és el que s’anomena ser un aristòcrata. . ., llavors em declaro culpable de tal delicte”

* * * * * * * * * * * * * 

Una nit, mentre Lincoln dormia en la seva residència, durant aquells famosos debats entre ell i Douglas, una banda de músics li donà una serenata. Ell va treure el cap per la finestra que quedava molt a les fosques i un dels homes li apropà una llanterna a la cara, per què el públic pogués veure el seu rostre paternal i afable. Lincoln començà dient-los: “Amics meus, com menys vegin de mi, més m’apreciaran”. Lincoln acostumava utilitzar la saviesa de les paraules de la Bíblia: “Aquells que se humilien, seran exalçats"

Dale Carnegie
d'un llibret editat el 1959 per
DALE CARNEGIE & ASSOCIATES Inc.

23 agost 2020

Dèiem ahir - LA DESGRÀCIA (segona part) - Josep Mª Folch i Torres - 16/08/2020

 

LA DESGRÀCIA  (segona part)

- “Encara és viu!” – cridaren unes veus alterades- “Bolquem el tramvia! Tots a l’una! Ah, up!” 

Un sotrac commogué la pesant massa del tramvia, i tot de cop se’l veié trontollar, com un carro de cavalcada, es decantà marcadament a un costat, i caigué, amb gran terratrèmol. Cent braços s’allargaren per a collir a l’infant. Els bracets li penjaven, i un d’ells semblava anar a caure entre borbolls de sang. 

- “És mort!”“No, que respira!” –L’home del carbó s’avançà, i prengué la víctima en els seus braços fornits: -“És com el meu!” –exclamà, mirant-se’l amb amor. I feia plorar veure aquell homenàs portant amb tant de mirament a la pobra criatura. Amb quatre gambades el portà a una propera farmàcia, seguit de la gentada que proferia crits de protesta, mentre les desferres del tramvia cremaven. . . 

En entrar a la farmàcia, el carreter veié al conductor, qui havia tingut d’ésser auxiliat també allí, de la forta amoció que ressentia. El carreter carboner, en veure’l, s’hi adreçà amb l’infant ple de sang entre els braços: 

- “Té, assassí, aquí tens la teva víctima” –li digué, mostrant-li la criatura. El conductor es mirà aquell infant, i com si acabés de devenir foll, els seus ulls prengueren una expressió de suprema angoixa. 

- “Fill meu!” –exclamà- “És el meu fill! És el meu!” –i agafant-s’hi, l’ompli de petons i llàgrimes. Era, en efecte, el mateix fill del conductor qui, en veure passar el seu pare, havia corregut per anar a fer-li adéu, tenint la desgràcia de relliscar i caure sota el tramvia que conduïa el seu propi pare. 

El crit que acabava de proferir, esgarrifós, eixit del seu cor destrossat, deia bé prou quin terrible esqueixament s’obrà en el seu cor de pare, al veure allí al seu fillet, ple de sang. 

- “Per què no m’haig de morir, jo?” – exclamava l’infeliç. I amb el seu rostre refregant el del seu fill, semblava voler tornar-lo a la vida, amb sols el seu escalf i els seus planys. 

- “Andreuet, fill meu! Mira’m, torna a viure; no et moris, fill meu, que el teu pare es tornaria boig, pensant que t’ha matat!” 

El carreter havia quedat palplantat, mirant-se amb ulls immensament oberts aquella escena inesperada. 

El practicant li prengué el nen, i ni se n’adonà. Sols veia a aquell conductor a qui havia fuetejat la cara; sols tenia ulls per a mirar aquell pare desolat, que s’esgarrapava amb folla desesperació. 

El carreter, confós i penedit, anava a sortir de la farmàcia, mes tot d’una es repensà, retrocedí, i agafant per l’espatlla a aquell pare afligit que plorava, amb el rostre entre les mans, el besà damunt mateix dels senyals que en la cara li havia produït la xurriacada.

Josep Mª Folch i Torres (1880 – 1950)

16 agost 2020

Dèiem ahir - LA DESGRÀCIA (primera part) - Josep Mª Folch i Torres - 9/08/2020

 

LA DESGRÀCIA (primera part) 

Com havia succeït? Ningú podria dir-ho, però el cert era que dessota del tramvia hi havia un infant. 

S’havia vist a la infeliç criatura córrer cap a la via, amb els braços alçats, en el moment que un tramvia anava a passar. Una relliscada, tal volta, el feu vacil·lar, i anà a caure al bell mig dels riells, quedant a sota del tramvia. El conductor havia pogut parar quasi sobtadament, però no pogué evitar que les rodes del davant arribessin a la tendra víctima. 

De primer s’oí un xiscle esgarrifós; i tot seguit, un clam de tothom s’alçà amenaçador, d’entre la gentada que acudia al lloc de la desgràcia. 

- “Mateu-los!” – cridava la gent, amenaçant als empleats de la companyia. 

I en la plataforma davantera, el conductor, esgrogueït com un mort, es mirava a aquella gentada amenaçadora, sense ni pensar a fugir. 

D’entre la multitud sorgí un home alt i fornit, la cara ennegrida per la polsina de carbó, qui portava a la mà una tralla de carreter. Havia deixat el carro a poques passes, i expressant el seu rostre una ira pregona, s’obrí pas a empentes, i arribà davant del tramvia. 

- "Assassí!!" – cridà al conductor esmaperdut. I sense donar temps a què l’altre pogués evitar-ho, alçà la tralla i fuetejà brutalment la cara del conductor. 

- “Són uns assassins! – cridava, amb els ulls enrogits –“Em varen matar un nen, els lladres!” - I amb una revolada volia despendre’s dels agents que el subjectaven, per tornar a escometre al conductor. 

Aquest ocultà el rostre entre les mans per a amagar les llàgrimes de dolor que li havia provocat la terrible xurriacada. Entretant, centenars d’homes provaven d’alçar el tramvia, per treure a la tendra criatura. A cada esforç inútil que feien, un udol semblava alçar-se del compacte grup. 

Crits, imprecacions, xiscles, totes les manifestacions de l’ànima irada del poble, s’alçaven en tràgica confusió, com l’esgarip d’una fera mal ferida. Eren moments d’una tràgica emoció. Cada cop que, ajupits, veien aquells homes el cos tendre d’aquell infant, immòbil dessota el tramvia, i el regueró de sang que, eixint de la roda homicida, anava resseguint les juntures de l’empedrat, se sentien novament tocats de folls afanys de destrucció, i els vidres del cotxe es rompien en mil esclats, dessota els punys de la multitud arborada. 

Un gemec, gairebé imperceptible, eixí de dessota les rodes; i malgrat el bullici que regnava, pogué ésser oït per alguns. . . . 

Josep Mª Folch i Torres (1880 – 1950) 

(Continuarà)

09 agost 2020

Dèiem ahir - L’ÈXIT ES UN CAMÍ EMPINAT - 2/08/2020

 

L’ÈXIT ES UN CAMÍ EMPINAT


Hauria vostè apostat pel futur d’un d’aquests homes?:

Tenia cinquanta tres anys. Durant la seva vida adulta va lluitar contra la pobresa i la mala fortuna. Una ferida de guerra li va impossibilitat d’utilitzar la seva mà esquerra. Va ocupat diversos llocs de funcionari, i mai triomfà en cap. Varies vegades va estar a la presó. Aquest home, Déu sabrà perquè, decideix escriure un llibre; tal vegada empentat per l’avorriment, l’esperança d’aconseguir quelcom o tal vegada per un impuls creatiu. Aquest llibre continua avui fascinant al món. El desventurós i avorrit ex presidiari es deia. . . . . Miguel de Cervantes Saavedra, i el llibre “Don Quixot de la Manxa”. 

Aquest altre home és despatxat per l’editor d’un diari perquè no té cap idea. Ha estat en fallida durant set anys. Ha estat donat de baixa de l’exèrcit amb deshonor. El seu nom és. . . . . . Walt Disney.

L’èxit és, realment, un camí costerut. 

02 agost 2020