EL MIRACLE (segona part)
“Potser
tindria aptituds per esdevenir un amateur, un causeur, un touriste,
professions que no tenen ni nom en el nostre país i que més aviat són un
sistema de despendre diners que no un mitjà de guanyar-ne.
“He
estat preceptor d’una casa benestant; memorialista en una entrada de
carrer del Carme; dependent d’un vetes-i-fils, repartidor de diaris,
cobrador de cadires en una església. . . Enlloc no m’han deixat temps
d’ensinistrar-me en les feines d’ofici, ni tan sols d’aprendre el
vocabulari. A tot arreu he topat amb persones impacients que, davant
qualsevol vacil·lació, m’han dit: ‘Senyor Catarineu, ja en tenim prou’.
“Ja en tenim prou! Tothom en té prou. Fet i fet, l’únic que en té prou sóc jo, el senyor Catarineu.”.
La
vibració sarcàstica va estroncar-se sobtadament. Feia cinc hores que
Cèsar August Catarineu caminava a l’atzar pels carrers de Barcelona.
Havia refet la seva història sota aquella claror lívida i verda que
s’encén dins el cervell després d’un llarg insomni. Estava absolutament
desesperat. Esguardava el cel entre el doble rengle de les cases i li
semblava com si s’aboqués a un canal d’aigua profunda, temptadora, plena
d’oblit. . . Ah, si l’ànsia de morir fos prou per extingir la vida! No
faria una passa més. S’evaporaria com una essència lleugera.
Quin món tan estúpid! Àdhuc anar-se’n és feina difícil. . . Difícil, però l’última. L’última.
Cèsar
August Catarineu, que havia caminat tantes hores sense esma, adés havia
trobat una direcció precisa. Se n’anava a la seva cambreta a
suïcidar-se. Això.
A
prop de casa, en una via ample i absolutament deserta, veu un gos que
regira un munt d’escombraries. Pobre bèstia! El seu pel grisenc
sembla un vell teixit que s’esfilagarsa; la cua, una penjarella inerta.
Acota el cap humilment i l’enfonsa en la immundícia amb lentitud, sense
delit ni fàstic.
En
Cèsar August Catarineu el mira amb una efusió desesperadament
germanívola. Aleshores, la pobre bèstia alça els ulls plens d’una
dolcesa infinita, i diu a poc a poquet:
- “Bona nit, senyor Catarineu”.
El senyor Catarineu sentí que els ulls se li amaraven de llàgrimes i resolgué de continuar vivint.
Carles Soldevila (1892 – 1967)
01 març 2020
