EL NINOT DE FUSTA
No
hi havia res que Carles desitges amb més intensitat que aquell ninot
de fusta de braços lleugers; semblava tenir l’habilitat de volar, perquè
els seus braços fregaven l’aire amb una elegància que el nen sentia
que en qualsevol moment podria trobar-lo flotant a l’aire com un globus.
Cada tarda passava per la botiga de joguines, el mirava des de la
vidriera de l’aparador i observava el seu preu. Mai havia vist tants
diners junts. Sabia que mai podria tindre’l. No obstant això,
recolzava el nas contra el vidre, mirava als ulls del ninot i els seus
braços i volava mentalment una estoneta.
Una
tarda, l’amo de la botiga de joguets se li apropà i li va preguntar per
què sempre es quedava allí, immòbil. El nen va sentir tanta vergonya
que se’n va anar correns. Durant unes setmanes, malgrat que sentia
gran desig de fer-ho, no aparegué per aquell carrer.
Quan
finalment ja no va poder resistir el seu desig de veure el ninot, anà a
l’aparador cautelosament, procurant que ningú el veiés. El ninot de
fusta ja no hi era. Es va quedar una estona, observant cada racó de
l’aparador, sospirant per trobar-lo en algun racó; aparegué la tristor.
Tota aquella setmana va visitar aquell aparador. L’anada des de casa
era com de color grog, il·luminada amb l’esperança de trobar-se amb el
seu amiguet; però la tornada a casa era d’un gris fosc i intens: ja no
volava la seva imaginació, solament sentia tristesa i desànim.
Va
passar el temps i, a poc a poc, Carles va anar oblidant-se d’aquesta
estranya fascinació. Molts anys més tard, passava casualment per
aquella botiga de joguets, quin aparador ja no hi anaven els seus ulls, i
en vorejar una cantonada va descobrir que recolzat en la vidriera hi
havia un nen que observava intensament un ninot de fusta idèntic al que
va estimar ell quan era infant. Va entrar, saludà a l’amo de la botiga i
va comprar el joguet. En sortir, el nen havia desaparegut. El va
buscar uns dies, desitjant donar-li aquell joguet, fins que finalment va
desistir.
Una
tarda, en tornant del treball, els seus ulls es toparen amb els punts
blaus del ninot de fusta; el mirava profundament i aconseguia arribar a
un lloc del seu ésser al qual ni tan sols ell gosava a mirar: un lloc a
on volar era possible i a on sols aquelles mans de fusta podien dur-lo.
22 novembre 2020
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada