Dèiem ahir - EL NINOT DE FUSTA - 22/11/2020

 

EL NINOT DE FUSTA

No hi havia res que Carles desitges amb més intensitat que aquell ninot de fusta de braços lleugers; semblava tenir l’habilitat de volar, perquè els seus braços fregaven l’aire amb una elegància que el nen sentia que en qualsevol moment podria trobar-lo flotant a l’aire com un globus. Cada tarda passava per la botiga de joguines, el mirava des de la vidriera de l’aparador i observava el seu preu. Mai havia vist tants diners junts. Sabia que mai podria tindre’l. No obstant això, recolzava el nas contra el vidre, mirava als ulls del ninot i els seus braços i volava mentalment una estoneta. 

Una tarda, l’amo de la botiga de joguets se li apropà i li va preguntar per què sempre es quedava allí, immòbil. El nen va sentir tanta vergonya que se’n va anar correns. Durant unes setmanes, malgrat que sentia gran desig de fer-ho, no aparegué per aquell carrer. 

Quan finalment ja no va poder resistir el seu desig de veure el ninot, anà a l’aparador cautelosament, procurant que ningú el veiés. El ninot de fusta ja no hi era. Es va quedar una estona, observant cada racó de l’aparador, sospirant per trobar-lo en algun racó; aparegué la tristor. Tota aquella setmana va visitar aquell aparador. L’anada des de casa era com de color grog, il·luminada amb l’esperança de trobar-se amb el seu amiguet; però la tornada a casa era d’un gris fosc i intens: ja no volava la seva imaginació, solament sentia tristesa i desànim. 

Va passar el temps i, a poc a poc, Carles va anar oblidant-se d’aquesta estranya fascinació. Molts anys més tard, passava casualment per aquella botiga de joguets, quin aparador ja no hi anaven els seus ulls, i en vorejar una cantonada va descobrir que recolzat en la vidriera hi havia un nen que observava intensament un ninot de fusta idèntic al que va estimar ell quan era infant. Va entrar, saludà a l’amo de la botiga i va comprar el joguet. En sortir, el nen havia desaparegut. El va buscar uns dies, desitjant donar-li aquell joguet, fins que finalment va desistir. 

Una tarda, en tornant del treball, els seus ulls es toparen amb els punts blaus del ninot de fusta; el mirava profundament i aconseguia arribar a un lloc del seu ésser al qual ni tan sols ell gosava a mirar: un lloc a on volar era possible i a on sols aquelles mans de fusta podien dur-lo.


22 novembre 2020

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada