“S E M P R E”
Aquell
noi devia tindre uns quinze/setze anys, fantasiós, romàntic... Vivia en
una època en què es desconeixia la cibernètica; ni televisors, ni
ordinadors, ni mòbils... Època i edat potenciaven la imaginació.
Col·leccionava i havia estat atresorant monedes de diferents èpoques i
països, algunes eren de plata, fins i tot tenia el mànec d’un cobert
d’aquest metall.
Tenia
un amic que deia treballar com aprenent en una joieria, i vet aquí que
al saber que disposava de monedes i petits objectes de plata, li va
oferir fondre’ls i fer-li un anell majestuós, com si fos de bisbe. Li
va prendre la mida del dit anular i al cap d’una setmana li va portar un
preciós anell de plata, pla per sobre, com si fos un segell, i esculpit
com d’arabesc per l’ exterior del cèrcol. I així va ser com aquell noi
el portà sempre posat mentre s’anava allunyant de l’adolescència.
Ja
en època de plenitud va conèixer una noia que treballava de taquillera
en un cine de barri. Era més gran que ell i per aquest fet i el de ser
dona, orientava la conversa i ell començava a sentir-se enamorat. Un
dia li va demanar l’anell, dient-li li tornaria donant-li una sorpresa.
Ell, confiat i de bona fe, li donà. Passaren uns dies i en una de les
seves troballes li tornà l’anell sense dir-li res.
Uns dies després, casualment, va llegir esculpit dins del cèrcol una paraula sorprenent: “Sempre”.
Coses
de parelles i de les circumstàncies, la relació s’acabà amb la tristor
que deixa el trosset que cadascú s’emporta de l’altre. Passaren
setmanes, mesos...
Un
dia d’estiu en una platja idíl·lica, fent competició natatòria amb
amics, se n’adonà que no duia l’anell posat. Sortí esverat de l’aigua i
rebuscà les butxaques del pantaló. No hi era. I ell recordava
perfectament haver-se tirat a mar amb l’anell posada. Ell i els
companys varen estar bussejant una bona estona sense èxit. L’anell
quedà enfonsat en la sorra sota l’aigua a vés a saber quants metres
allunyat de la platja.
Potser encara hi és. Però no és provable; han passat molts, molts anys.
I aquella paraula “Sempre” era i és tan maca i tenia i té, tant de significat...
I aquella platja, en l’espai i en el temps, queda tant i tant lluny...
01 novembre 2020
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada