RABINDRANATH TAGORE
“. . .Qui ets tu, lector, que dintre de cent anys llegiràs els meus versos?
No puc enviar-te ni una flor d’aquesta garlanda de primavera, ni un sol llamp d’aquest núvol remot.
Obre
les teves portes i mira al lluny. Recull en el teu florit jardí els
records perfumats de les flors, avui marcides, de fa cent anys.
I
et desitjo que sentis, en l’alegria del teu cor, l’alegria viva que va
florir un matí de primavera, quina veu feliç canta a través de cent
anys. . .”
* * * * * * * * * * * * *
En els paràgrafs anteriors acabem de llegir un poema del Nobel Rabindranath Tagore. Correspon a un dels seus llibres titulat “El Jardiner”.
I, encara que han passat molts anys sempre resulta nou conèixer el
perfumat alè de la seva poesia, l’influència de la seva paraula màgica,
l’exemple de la seva meravellosa vida; tot aquest esperit encantat que
és com el so pur d’una font amagada.
Coneguem
a l’home: El trobarem fos en el gresol d’una vella cultura, en la
fantasia de l’Índia mil·lenària. Hi trobarem al poeta, al pintor, a
l’humanista, al patriota i educador que són títols que el distingeixen i
que sabé defensar amb la més alta dignitat.
Aquesta fou la seva consigna: “S’ha d’aprendre a ser, abans d’exigir”
(1861 – 1941) – Premi Nobel de Literatura 1913
22 novembre 2020
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada