EL
LLENYATAIRE I LA MORT
Un llenyataire ancià, carregat
amb el pes del seu feix de branques i dels seus anys, caminava fatigosament, encorbat
i gemegós, tractant d’arribar a la seva
mísera cabanya.
No puguen suportar més
el seu dolor i fatiga. Deixa caure la seva càrrega a terra i medita sobre la
seva desgràcia. Quin plaer ha conegut
des de que va vindre al món? Moltes
vegades sense pa i mai en repòs; la dona
i els fills, els soldats que passen, els impostos, l’usurer i la gabella, són
per ell el retrato complert del desgraciat, de ell mateix.
Desesperat crida doncs a la Mort, que vingué de seguida i
li preguntà per què la volia.
“Doncs
perquè m’ajudis a carregar la llenya!! – respongué cridant – no et retardarà gran cosa”.
La Mort tot ho cura però, normalment, les persones preferim
sofrir abans que morir. Es així.
EL
LLAURADOR I ELS SEUS FILLS
Un ric llaurador que veia molt
propera la seva mort, cridà als seus fills a part per parlar-los sense
testimonis.
“Guardeu-vos
mol bé – els hi diu – de
vendre la vostra heretat, llegada pels nostres
avis! Hi ha un tresor amagat dins d’ella
però ignoro a on es troba. Passada la
collita, remogueu el vostre camp, caveu de dalt a baix sense deixar un sol pam
que no remoguin les vostres pales”.
Morí el pare i els fills
començaren a cavar el camp, de dalt a baix, i amb tal afany, que l’any següent
la collita fou molt més gran. Diners no
en varen trobar perquè no els hi havia. Però el seu pare fou un savi ensenyant-los-hi, abans de morir, que el
treball és un tresor.
“Treballar constantment, és el bé més
permanent”
Faules de Jean de La Fontaine
(1.612 – 1.695)
21
febrer 2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada