L’HOME I LA SEVA IMATGE
Un home que s’estimava a sí mateix sense rival possible –la seva lletgesa era tanta!– que mentalment es tenia per el més formós del món, acusant sempre als miralls d’ésser falsos i vivint molt feliç en el seu profund error.
Per curar a l‘home, l’oficiosa Sort, a on fora que ell anava, posava davant dels seus ulls aquests muts consellers de les nostres senyores: miralls en la casa i en les botigues, miralls en les butxaques dels petimetres i en els cinturons de les noietes. I, què imagina el nostre Narcís? S’amagava en els llocs més ocults que podia trobar, sense atrevir-se a afrontar l’aventura en cap mirall. Però en llocs tan apartats, alimentat per una font pura, discorre un canal d’aigua cristallina a on l’home es veu, i al moment s’irrita. Pensa que els seus ulls contemplen una vaga quimera i evita, tan aviat com pot, aquesta aigua transparent. Però, és tan bonic el canal, que no el deixa sense pena.
Bé, anem a on em dirigeixo: a tots us parlo; aquesta passió extrema cadascú la cultiva. La nostra ànima és aquest home enamorat de si mateix. Tants miralls són els defectes aliens, retrats fidels dels nostres propis.
Jean de La Fontaine (1621 – 1695)
05 abril 2020
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada