Dèiem ahir - EL GOS I EL CONILL - Meher Baba - 19/04/2020

EL GOS I EL CONILL

Eren dos veïns. El primer veí va comprar un conillet pels seus fills. Els fills de l’ altra veí li van demanar una mascota al seu pare. El pare els hi va comprar un cadell de pastor alemany. 

Diàleg del veí: “Crec que aquest gos es menjarà el meu conill”.

“De cap manera! El meu gos és un cadell. Creixeran junts, faran amistat. Jo hi entenc d’animals”.

Segons sembla, l’amo del cadell de gos tenia raó. Van créixer junts i foren amics. Era normal veure el conill en el jardí del gos i viceversa. La família que tenia el conill, va decidir passar el cap de setmana a la platja i el conill va quedar-se sol.

Diumenge, a la tarda, l’amo del cadell de gos i la família estaven berenant, quan va entrar el pastor alemany a la cuina. El gos, portava el conill entre les dents, tot immund, rebentat, brut de terra i, és clar, mort. Quasi van matar al cadell de tant pegar-li. Deia l’amo del cadell:

“El veí tenia raó” - i ara, preocupat, afegia –“Que podem fer?” 

Dintre de poques hores arribarien els veïns. Tota la família estava preocupada. El pobre cadell, plorava a fora, llepant-se les contusions i ferides.

“Com s’afectaran els nens del veí?”. No es sap exactament de qui fou l’idea, però semblava infal·lible. “Rentarem el conill, deixem-lo ben net, després amb l’assecador l’assequem i el col·locarem dins la seva caseta”. I així ho van fer.

Fins i tot van perfumar a l’animalet. Va quedar maco –“Sembla viu”- digueren els nens. Llavors varen veure arribar als veïns. Sentiren els crits dels nens. Ho havien descobert!

No varen passar cinc minuts que l’amo del conill trucava la porta. Va entrar espantat. Tal semblava havia vist un fantasma.

“Que passa? Quina cara que fas!”

“El conill, el conill. . .” 

“Què li passa al conill?” “És mort!” –respongué el veí.

“Mort? Però si aquesta tarda semblava tan eixerit!

“Va morir el divendres!” – “El divendres? – replicà l’amo del gos. 

“Fou abans de sortir cap a la platja, els nens el van enterrar en un racó del jardí i ara ha aparegut net i polit dins la seva caseta!”

La història acaba aquí. El que va succeir després, no importa.

Però el personatge d’aquesta història, és el gos. Imaginem-nos al pobre cadell, des del divendres esperant en va al seu amic de jocs.

Després de molt buscar, descobreix el cos mort i enterrat. I, què fa?. . . Probablement amb el cor encongit, desenterra a l’amic i corra a ensenyar-lo als seus amos, creient que el poden fer ressuscitar. I l’ésser humà continua amb el mateix, sempre jutjant als altres. . .

Altra lliçó que podem treure d’aquesta història és que l’home, té la tendència de jutjar els fets sense abans verificar com s’han produït. Quantes vegades traiem conclusions equivocades de les coses i ens creiem posseïdors de la veritat? Històries com aquesta poden servir perquè pensem bé amb les actituds que prenem. A vegades fem patir als altres per jutjar injustament; pensem. . .

La vida té quatre sentits: estimar, patir, lluitar i vèncer. Llavors: estimem molt, patim poc, lluitem bastant i guanyem sempre que sigui possible. . . Però no jutgem a primera vista o davant del primer comentari.

Meher Baba (1894 – 1969)

19 abril 2020