LA CONCURSANT
El locutor-presentador d’aquell programa radiofònic estava obtenint un sorollós èxit en l’emissió cara al públic.
Les grassetes i satisfetes senyores que es passaven les hores mortes i les agonitzants, assegudes a l’Estudi per tal de poder entrar en els sorteigs, en els quals podia tocar-los un paquet de detergent, unes pinces d’estendre la roba o una pastilla de sabó, o una bandereta de paper per el nét, li reien totes les gràcies, i l’home els apropava de tant en tant el micròfon al llavis per tal que poguessin saludar les famílies respectives, famílies que se suposa devien estar sense feina a totes hores, a fi de poder captar les salutacions de la tia.
De cop, el concurs entrà en la fase, en què havia de prendre-hi part una senyoreta triada a l’atzar entre les presents. Pel número de seient li va correspondre de pujar a l’escenari a la senyoreta Pilar, que de bo de bo es deia Pili; una delicada, tímida i espiritual joveneta que es tornà visiblement vermella en ésser senyalada pel locutor.
Un cop arribada prop del micròfon, la dolça senyoreta fou sotmesa a l’interrogatori per part del trempat presentador, que li recomanà que deixés els nervis.
- “Vostè tranquil·la, eh! A veure si em contesta aquesta pregunta: Vostè sap quant fan dos i dos?”
La noia es quedà un moment parada. Es veia que rumiava posant els cinc sentits a trobar la resposta vàlida. Per fi triomfalment cridà:
- “Cinc!”
El locutor estava satisfet: “Molt bé!, molt bé!, exacte!. Això mateix: quatre! Acaba de guanyar aquesta cullereta de plàstic. Enhorabona senyoreta”.
Però la senyoreta no semblava convençuda.
- “Escolti, escolti. Jo no he dit quatre, sinó cinc”.
El locutor dissimulava: “Això, això!, dos i dos són quatre. Vostè ho ha dit”.
- “No senyor; jo he dit cinc”.
- “Vol dir? Em sembla que ha dit quatre”.
- “No senyor, he dit cinc”.
- “Però són quatre”.
- “Potser sí, però jo he dit cinc. Per tant el premi no pot ser meu”.
I la noia baixà de l’escenari tota satisfeta de quedar-se sense la cullereta. Perquè la noia podia ser ignorant, és clar, però no volia deixar de ser honrada, que la mentida és menys tolerable que la ignorància. Entre d’altres raons perquè de la ignorància, segurament no en tenia ella la culpa.
Les grassetes i satisfetes senyores que es passaven les hores mortes i les agonitzants, assegudes a l’Estudi per tal de poder entrar en els sorteigs, en els quals podia tocar-los un paquet de detergent, unes pinces d’estendre la roba o una pastilla de sabó, o una bandereta de paper per el nét, li reien totes les gràcies, i l’home els apropava de tant en tant el micròfon al llavis per tal que poguessin saludar les famílies respectives, famílies que se suposa devien estar sense feina a totes hores, a fi de poder captar les salutacions de la tia.
De cop, el concurs entrà en la fase, en què havia de prendre-hi part una senyoreta triada a l’atzar entre les presents. Pel número de seient li va correspondre de pujar a l’escenari a la senyoreta Pilar, que de bo de bo es deia Pili; una delicada, tímida i espiritual joveneta que es tornà visiblement vermella en ésser senyalada pel locutor.
Un cop arribada prop del micròfon, la dolça senyoreta fou sotmesa a l’interrogatori per part del trempat presentador, que li recomanà que deixés els nervis.
- “Vostè tranquil·la, eh! A veure si em contesta aquesta pregunta: Vostè sap quant fan dos i dos?”
La noia es quedà un moment parada. Es veia que rumiava posant els cinc sentits a trobar la resposta vàlida. Per fi triomfalment cridà:
- “Cinc!”
El locutor estava satisfet: “Molt bé!, molt bé!, exacte!. Això mateix: quatre! Acaba de guanyar aquesta cullereta de plàstic. Enhorabona senyoreta”.
Però la senyoreta no semblava convençuda.
- “Escolti, escolti. Jo no he dit quatre, sinó cinc”.
El locutor dissimulava: “Això, això!, dos i dos són quatre. Vostè ho ha dit”.
- “No senyor; jo he dit cinc”.
- “Vol dir? Em sembla que ha dit quatre”.
- “No senyor, he dit cinc”.
- “Però són quatre”.
- “Potser sí, però jo he dit cinc. Per tant el premi no pot ser meu”.
I la noia baixà de l’escenari tota satisfeta de quedar-se sense la cullereta. Perquè la noia podia ser ignorant, és clar, però no volia deixar de ser honrada, que la mentida és menys tolerable que la ignorància. Entre d’altres raons perquè de la ignorància, segurament no en tenia ella la culpa.
(febrer 1973)
Joaquím Muntanyola (1.914 – 2.012)
10 març 2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada