UN POETA CATALÀ DEL SEGLE XX
La vida és el millor que tenim. Ningú no en dubta. I no hi ha res que la posi tan de manifest com el pressentiment de la mort. La mort, sense escarafalls, sense cap por que la torbi. I si no acceptem de bon grat que hem de morir no podrem entendre els poetes. Els poetes, sovint, són un cant a la vida fins a l’últim extrem, fins a les qüestions últimes. . .
I per concretar, veiem a continuació aquest “COMIAT” d’en Josep Palau i Fabre.
Segons
com un se’l miri, sembla un principi; segons com, sembla la fi. El
Principi i la Fi de què i de qui? Del món? De l’home? De l’autor dels
versos? Res de tot això; “COMIAT” és, senzillament poesia, valor
etern, un clam directe del poeta al lector. Josep Palau i Fabre és tan
concret i tan clar, que parla un llenguatge diferent al fons de cadascú.
Cal investigar Palau i Fabre, llegir i rellegir els seus versos,
desvetllar-se al costat de la seva sinceritat. Si no volem
enganyar-nos, ens cal aprofundir, baixar senzillament arran de terra i
donar-li la mà, a n’en Palau, perquè és un punt de partida.
C O M I A T
Ja no sé escriure, ja no sé escriure més.
La tinta m’empastifa els dits, les venes. . .
- He deixat al paper tota la sang.
¿On podré dir, on podré deixar dit, on podré inscriure
la polpa del fruit d’or sinó en el fruit,
la tempesta en la sang sinó en la sang,
l’arbre i el vent sinó en el vent d’un arbre?
¿On podré dir la mort sinó en la meva mort,
morint-me?
La resta són paraules. . .
Res no sabré ja escriure de millor.
Massa a prop de la vida visc.
Els mots se’m moren a dins
I jo visc en les coses.
Josep Palau i Fabre (1917 – 2008)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada