QUEDI'S
AMB EL CANVI
No era un lloc molt elegant. Simplement una cafeteria. Però va ésser un dinar que mai més oblidaré. No em refereixo a què el menjar fou extraordinari;
però la cambrera era superba. Era educada i eficient; més... hi havia alguna cosa més. Una brillantor, certa dolçor en ella. Quelcom indefinible. No sabia exactament què, però m’impressionà, de manera que li vaig dir: “Vostè és diferent, m'estic preguntant perquè.
A manera de resposta, va ficar-se la mà dins la butxaca de l'uniforme i va treure dues monedes de cinc centaus i cinc monedes d’un
centau. “Aquesta és la raó” em digué.
“Fa
molt temps vingué aquí un crio que tindria uns deu anyets. S’assegué just en aquest lloc. Jo estava
molt enfeinada. Preguntà:
“Quan costa un gelat amb soda?”
“Cinquanta centaus”, respongué, i vaig córrer per atendre altres clients. Poc temps després, vaig tornar a on estava assegut el nen i li vaig preguntar: “Que vols demanar?”
“Quant val el gelat senzill?” Em preguntà.
“Trenta-cinc
centaus. I decideix-te aviat. No te'n adones que estic molt atrafegada? No tinc temps per . . .”
“Doni'm el gelat senzill,
si-us-plau”, va dir en veu baixa, donant-me una moneda de cinquanta centaus.
Li vaig portar el seu gelat, amb el canvi, i em vaig dedicar a atendre als altres
clients. Un xic més tard, vaig tornar al lloc a on havia estat assegut
el nen. I allí, junt amb el platet vuit, es trobaven aquestes monedes”.
“Mai l'oblidaré”
va afegir ella, i els seus ulls
brillaren una mica. “Però conservo aquestes monedes sols perquè
em recordin que cada persona és important,
no conta quant petita sigui. Totes tenen orgull. És important
que recordem això”.
C. Dean Fales (l.969)
1 febrer 2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada