I ARA QUE MANO...
Evocant la nostra vida laboral, de tant en tant, vèiem què quan algú era promocionat o designat a una posició d’autoritat o jerarquia, immediatament es tornava tan arrogant, que es feia insuportable. Es sentia tan important. . . Havia arribat a un grau d’exaltació que les seves opinions havien de ser considerades com llei. Les seves decisions no havien de ser qüestionades mai. La resta de nosaltres ens convertíem en una mena de cort que l’havíem de ruixar no tan sols amb respecte –sinó amb adulació. Era infal·lible.
Bé,
això, necessàriament no hauria de ser així. Encara que es cert que
algunes posicions polítiques o socials demanen respecta, no vol dir que
les persones que les ocupen s’ho mereixin. Esopo va dir: “Els beneits s’adjudiquen el respecta que els hi dona la seva posició”
Un
amic meu, sensible i entenimentat, que ocupava un alt càrrec financer
en una important empresa, va ser convidat per un banc per què formés
part del seu consell directiu. “Em demanaríeu que servis en el consell, si jo no ocupés la posició que ara tinc?” – Va preguntar al president del banc. Seguí un vergonyós silenci. . . “No”, contestà el banquer. De manera que el meu amic no va formar part d’aquell consell directiu.
Arthur Schlesinger, Jr., va escriure: “La
idea de què l’autoritat mereix respecta per sé, sense valorar que tan
insensata pot ser, es l’idea més subversiva de totes les idees, dins
d’una societat lliure.” “No hi ha pitjor heretgia –va escriure Lord Acton- que la de pensar que la posició santifica al qui l’ocupa. L’autoritat es mereix el respecta que es guanya- i ni una mica més”.
Res és més perillós que l’èxit immerescut i, fins i tot, el mereixement, s’acompanya millor amb una humilitat decorosa.
C. Dean Fales (1.966)
21 maig 2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada