LA CARA QUE POSEM
En un poble petit i llunyà, hi havia una casa abandonada. Cert dia, un gosset buscant refugi del sol, aconseguí entrar en la dita casa i es topà amb una porta mig oberta; lentament s’endinsà en el quarto i se’n va donar compte que dins d’aquest quarto hi havia un miler de gossets més observant-lo, tal com ell els observava a ells. El gosset començà a moure la cua i aixecar les orelles. Els mil gossets varen fer el mateix. Somrigué i els bordà alegrement a un d’ells; els mil gossets somreien i bordaven alegrement amb ell. Quan va sortir del quarto va pensar: Quin lloc tan agradable. Vindré més sovint a visitar-lo.
Temps
després, altre gosset del carrer va entrar en el mateix lloc i també en
el mateix quarto. Però a diferència del primer, en veure als mil del
quarto és setí amenaçat, ja que l’estaven mirant d’una manera agressiva.
Començà a bordar i veié com els mil gossets el bordaven també a ell.
El gosset va sortir corre’ns i pensà: Quin lloc tan horrible és aquest.
Mai més tornaré a entrar aquí.
En la façana de la dita casa hi havia un rètol que deia: “La Casa dels Mil Miralls”.
No som responsable de la cara que tenim, som responsable de la cara que posem. “Tots els rostres del món son miralls “.
Decidim
quin rostre portarem per dins i aquest serà el que mostrarem. Les
coses més belles del món no es veuen ni es toquen, sol se senten en el
cor.
Anònim
7 maig 2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada