LA DESGRÀCIA (primera part)
Com havia succeït? Ningú podria dir-ho, però el cert era que dessota del tramvia hi havia un infant.
S’havia
vist a la infeliç criatura córrer cap a la via, amb els braços alçats,
en el moment que un tramvia anava a passar. Una relliscada, tal volta,
el feu vacil·lar, i anà a caure al bell mig dels riells, quedant a sota
del tramvia. El conductor havia pogut parar quasi sobtadament, però no
pogué evitar que les rodes del davant arribessin a la tendra víctima.
De
primer s’oí un xiscle esgarrifós; i tot seguit, un clam de tothom
s’alçà amenaçador, d’entre la gentada que acudia al lloc de la
desgràcia.
- “Mateu-los!” – cridava la gent, amenaçant als empleats de la companyia.
I
en la plataforma davantera, el conductor, esgrogueït com un mort, es
mirava a aquella gentada amenaçadora, sense ni pensar a fugir.
D’entre
la multitud sorgí un home alt i fornit, la cara ennegrida per la
polsina de carbó, qui portava a la mà una tralla de carreter. Havia
deixat el carro a poques passes, i expressant el seu rostre una ira
pregona, s’obrí pas a empentes, i arribà davant del tramvia.
- "Assassí!!"
– cridà al conductor esmaperdut. I sense donar temps a què l’altre
pogués evitar-ho, alçà la tralla i fuetejà brutalment la cara del
conductor.
- “Són uns assassins! – cridava, amb els ulls enrogits –“Em varen matar un nen, els lladres!” - I amb una revolada volia despendre’s dels agents que el subjectaven, per tornar a escometre al conductor.
Aquest
ocultà el rostre entre les mans per a amagar les llàgrimes de dolor que
li havia provocat la terrible xurriacada. Entretant, centenars d’homes
provaven d’alçar el tramvia, per treure a la tendra criatura. A cada
esforç inútil que feien, un udol semblava alçar-se del compacte grup.
Crits,
imprecacions, xiscles, totes les manifestacions de l’ànima irada del
poble, s’alçaven en tràgica confusió, com l’esgarip d’una fera mal
ferida. Eren moments d’una tràgica emoció. Cada cop que, ajupits,
veien aquells homes el cos tendre d’aquell infant, immòbil dessota el
tramvia, i el regueró de sang que, eixint de la roda homicida, anava
resseguint les juntures de l’empedrat, se sentien novament tocats de
folls afanys de destrucció, i els vidres del cotxe es rompien en mil
esclats, dessota els punys de la multitud arborada.
Un gemec, gairebé imperceptible, eixí de dessota les rodes; i malgrat el bullici que regnava, pogué ésser oït per alguns. . . .
Josep Mª Folch i Torres (1880 – 1950)
(Continuarà)
09 agost 2020
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada