A N E C D O T A R I
Pel
que es refereix a tenir gràcia natural i riures d’un mateix, Abraham
Lincoln era un artista. Una vegada, en el 1840, estava proposat per a
Diputat i el seu contrincant, el Coronel Dick Taylor, el presentà davant
de l’opinió pública com un aristòcrata, per què s’havia casat amb una
noia de molt bona família, pertanyent a la casa Todd. En aquells dies
el ser considerat aristòcrata equivalia a una derrota política segura.
Que contestà Lincoln?
“Mentre
el Coronel Taylor passejava en carruatges luxosos i vestia camises
d’encaix i guants de cabritilla, jo era un pobre noi, treballava en una
barcassa per 8 dòlars al mes, amb només un parell de pantalons i. . .,
de cuiro. Vostès saben el que succeeix al cuiro quan es mulla i es seca
al sol. . ., que s’encongeix. . . Doncs bé, començaren a encongir-se
fins a deixar a l’aire lliure part de les meves cames. I a mesura que
jo anava creixent, els meus pantalons s’anaven escurçant i m’anaven
estrenyent tant que em varen fer una franja blavosa a les cames, que
encara avui dia es pot veure. Ara bé, si això és el que s’anomena ser
un aristòcrata. . ., llavors em declaro culpable de tal delicte”.
* * * * * * * * * * * * *
Una
nit, mentre Lincoln dormia en la seva residència, durant aquells
famosos debats entre ell i Douglas, una banda de músics li donà una
serenata. Ell va treure el cap per la finestra que quedava molt a les
fosques i un dels homes li apropà una llanterna a la cara, per què el
públic pogués veure el seu rostre paternal i afable. Lincoln començà
dient-los: “Amics meus, com menys vegin de mi, més m’apreciaran”. Lincoln acostumava utilitzar la saviesa de les paraules de la Bíblia: “Aquells que se humilien, seran exalçats"
Dale Carnegie
d'un llibret editat el 1959 per
DALE CARNEGIE & ASSOCIATES Inc.
23 agost 2020
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada