Dèiem ahir - DINS DE CADASCÚ DE NOSALTRES - 25/05/214




DINS DE CADASCÚ DE NOSALTRES


Fa molts anys, diu l’història, un pintor italià va rebre l’encàrrec de pintar el “Darrer Sopar”. 

Va invertir temps en cercar persones que li poguessin fer de model per pintar a cadascun dels apòstols. Aviat va trobar un personatge robust, rudimentari i amb cabell esvalotat per retratar-lo com Pere. Després va buscar un jove escèptic amb boca d’infant i mirada interrogadora, per retratar-lo com el dubtós Tomàs. Un home amb semblant impacient per incloure’l com Andreu. I una persona jove amb faccions de sensibilitat i noblesa per servir-li de model per representar a Jesucrist.

El temps va anar passant i el pintor va trobar els models per cada un dels apòstols, menys d’un. Per molt que el va buscar, no va trobar un model adient per cobrir el personatge de Judes Iscariot.  El resultat fou que el quadre quedà inacabat.   I, per descomptat, sense el demoníac impacte del traïdor, el Darrer Sopar va perdre molt del seu significat.

Malgrat tot, l’artista no va deixar mai de cercar. A on fora que anés i qualsevol cosa que feia, sempre, inconscientment, cercava la rèplica de l’home que va vendre a Jesucrist per trenta monedes de plata.  Finalment, uns anys més tard, va trobar el seu Judes.  El localitzà a la barra d’un “cafetucho” llardós, estava taciturn, absent i un xic begut. El seu rostre estava salvatgement destrossat per l’auto indulgencia.  Els seus ulls freds, amagaven la dolenta consciència que hi havia darrere d’ells. I la seva boca era feble i cìnica. Podia ésser perfectament Judes en el seu quadro.

Gens impressionat per l’oportunitat d’arribar a formar part del Darrer Sopar, el brusc i irritable individu va fer-ne mofa i negà la seva cooperació. Però l’artista persistent, va guanyar al fi explicant-li el carinyo i perseverança que havia posat buscant, durant anys, una cara com la seva. També li va prometre una borsa de monedes quin valor, en or, era abundós i que rebria després de posar.

Durant la darrera sessió, just quan el pintor estava donant els darrers tocs que donarien al gran quadro un acabament gloriós, el que feia de model el sorprengué repentinament esclatant en un plor sord i amb llàgrimes als ulls. Entre singlots, és va despenjar amb aquesta pregunta:

No em coneix, no es veritat ?

No, ho sento, no el conec”.

Vostè, no m’havia vist mai abans de trobar-me aquell dia en el café ?”

No, almenys que jo sàpiga”.

Doncs, jo sóc aquell home que una vegada vaig posar per el seu Jesucrist”.


25 maig 2014


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada