MITOLOGIA D’UN FET
Els Déus havien confiat un secret a la mare: “Mentre alimentis la flama d’aquesta fogata, el teu fill viurà”. I la mare, infatigable, mantenia ensés el foc, vigilant-lo a tota hora, sense permetre que disminuís en intensitat, ni en alçada.
Així varen anar passant els anys. Aquella mare agenollada davant la llar, veia com brillaven les brases i com les flames allargaven els seus braços escarlata, garantia de la vitalitat del seu fill. Sense adormir-se, hora darrera hora, afegia a la pila calenta, nous troncs perquè mantinguessin la seva formosa escalfor.
Un dia, per la porta oberta que donava als camps, va entrar una jove blanca, somrient i formosa, d’un caminar segur i amb ulls que miraven amb joia i fe el de venir. Sense parlar-li, sorprenent-la, va ajudar a la mare aixecar-se, li va fer un gest d’adéu, s’agenollà davant la llar de foc, i començà a seguir alimentant, la crepitant flamarada.
La mare no va preguntar. De sobte comprengué que era el seu relleu, que havia de cedir el torn a la desconeguda, a la que s’encarregaria, des de llavors, de sostenir l’alimentació d’aquella flama incessant, perquè visques el seu fill.
I, també amb silenci, va sortir de la casa i no se’n va anar gaire lluny; sols des de on podia seguir contemplant prudentment el delicat fum dispersar-se en el blau del cel.
Aquesta és la mitologia d’un fet constant.
Tomás Borrás i Bermejo (1891 – 1976)
03 desembre 2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada