LA POR
La carretera passa prop del cementiri, i això feia una basarda fantàstica. . . I després s’ha de travessar una surera. . ., i aquesta aventura era considerada superior a les forces humanes. En aquest rodal, la simple visió, a la nit, d’una forma vertical –d’un xifrer, per exemple- o la taca blanca d’una paret tocada per la lluna produeix en la gent un sobresalt.
A
la tardor, quan l’aire comença de fresquejar, la gent es redossa als
cafès de la vila. I és en aquesta època que es planteja cada any el
problema de la por, generalment a la matinada, quan la solitud dels
carrers esquitxats intermitent-ment per la il·luminació elèctrica,
sempre groga i pobra, crea una impressió flotant d’incertesa i
d’inseguretat. És en el redós d’aquests cafès que es produeix un
sobreeiximent de la por. Tothom fa el valent. Però, qui tindria prou
coratge per a emprendre un qualsevol camí fora vila?
La
por és un sentiment ancestral, obscur, que cap argument lògic no pot
contenir ni cap reflexió coherent és suficient per a fer reaccionar.
Un cementiri és un lloc en el qual, a la nit, els fantasmes es passegen
embolicats amb un llençol, entre focs follets i sorolls estranys. La
solitud, el silenci, la llunyania d’un camí, produeixen una pertorbació
mental. És absolutament impossible d’imaginar el que degué ésser la por
en aquest país cent anys enrere; no hi ha prou fantasia per
imaginar-ho.
Josep Pla i Casadevall (1879 – 1981)
Fragments extrets d’un llibre seu, editat el 1954
13 desembre 2020
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada