Dèiem ahir - UNA ROSA PER A L’ÀVIA - Ramon Folch i Camarasa - 18/04/2017

UNA ROSA

PER A L’ÀVIA

“I tinc tanta por, saps, Marc, tanta por!” somicava la futura mare, mentre esperaven l’arribada de la llevadora, llavors del naixement del primer fill. “Tot anirà bé, ho sents menuda?, tot anirà bé” – deia en Marc.

I encara, la vigília de la seva mort, quan ella, l’Eulàlia, empassant-se les llàgrimes, li estrenyia la mà, i dels llavis ressecs del moribund sortien les paraules mig esborrades: “Tot... anirà... bé, Eulà...lia...”. 

Ja era passat, per ella, el temps de les roses, de l’amor, dels Sants Jordis a la tarda, quan des del balcó del piset de nuvis, ell i ella, en Marc i ella, espiaven el cel per veure i sentir les primeres orenetes rituals.

Des del seu racó, des del seu balancí, encara bo si li deixaven sentir l’olor de les roses dels altres i enyorar els vells temps. I, mentrestant, esperar, tot fent giravoltar els polzes, la mort que havia d’arribar qualsevol hivern, per a ella.

La taca de sol, ara s’havia ajagut als seus peus, com un ca fidel que li fes companyia.

Amb l’escalforeta del solet d’abril al peus devia haver-se adormit. Com en somnis, poderosa, li arribà l’olor inconfusible de la rosa. 

- “Que dormies, avia?”- En la veu i tot s’hi assemblava. Era el petit, tot nimbant de bona olor de rosa. El petit que en devia de portar una, de rosa de Sant Jordi. Per a la seva mare, per a la seva amiga, per a la seva veïneta? 

- “A que no endevines que et porto?"

- “A mi, noi, a mi?" 

- “És clar – Feia el noi petit – “A que no ho endevines?” 

(Recordo com li contestava a en Marc cada Sant Jordi quan em feia la mateixa pregunta: “Una bicicleta, un lloro mut, un arc de Sant Martí, una rosa!”) 

- “Però, per què?” –i el llavis li tremolaven; beneita que era. 

- “Has d’endevinar què és” –insistia el noi. 

- “Però com?” 

- “Per l’olor de rosa” –feia el minyó. 

- “Una rosa, doncs?" –pogué dir l’avia a punt de plorar. 

- “L'he comprat per a tu” –deia el noi. I la hi posà entre els dits. 

Déu meu, i ho era una rosa! Una rosa de Sant Jordi, d’amor, de bona companya, i tot per a ella, tota sencera només per a ella! 

La taca de sol encuriosida li pujà a la falda i va encendra la rosa. I l’olor de la rosa encesa era més forta que tot: que el temps, que els anys, que la vellesa, que l’enyorament. 

- “Ai, noia, i ara plores?" –protestava alegrement, el minyó- "Et porto una rosa, des de qui sap on, i em plores?” 

- “Soc tan beneita –feia l’avia- I tan vella, no ho saps?” 

- “I què hi fa" –cridà el minyó, amb aquesta veu que tan se li assemblava- "Jo soc tan beneit i tan jove!” 

L’àvia tenia la rosa a la mà, la rosa de Sant Jordi, i llavors va veure que el noi corria a obrir la finestra de la galeria. - “Fa bo, àvia! Que no ho veus?” 

No ho veia, però ho sentia: l’alenada d’aire suau, d’aire d’abril, que entrava per la finestra i l’escalforeta del sol a la falda, com un gat manyagoi. 

- “No ho saps que han arribat les orenetes?” –deia encara el minyó. 

- “Si –va dir l’àvia- és clar que si”. 

I un reguitzell de xiscles d’oreneta, com per confirmar-ho ratllà l’aire dels patis. 

Tots dos, el nét i l’àvia, es van quedar escoltant i respirant el dia de Sant Jordi, i no calgué que cap dels dos ho digués, però tots dos van saber de sobte que algú que ja era mort tenia tota la raó: malgrat el temps i les angúnies, i les esperes, i les lluites, i les frisances, i els trontolls, i els descoratjaments, i els desenganys i les pors . . . . ., tot aniria bé!

Ramon Folch i Camarasa

Fragment final del conte que amb aquest tìtol 

va ésser publicat a la revista “En Patufet” n.157 

Any 6, 2ª època – 20 abril 1973

18 abril 2017