LIMITACIONS QUE FAN CRÉIXER
La
vida és limitada per definició. I plena de límits diaris que a vegades
fingim que no veiem, perquè ens obligarien a ser més modestos. Però
coneix-se’ls i assumir-los no sempre ens encongeix, també ens pot fer
créixer.
Fa poc he descobert un exercici interessant. Caminar a l’aire lliure una estona amb els ulls tancats. Del braç d’algú en qui confiïs molt, es clar. Impressiona notar a l’acte com els altres sentits s’amplifiquen, i de sobte t’arriben les olors, l’escalfor del sol, el vent, els sons de quan trepitges les fulles o les pedres. Tanques una porta i s’obren soletes un munt de finestres.
Passa el mateix quan la salut et posa a prova i els tractaments exigents t’obliguen a anar fent renúncies. Dol acceptar cada no forçat, les activitats que no podràs fer de moment, les que ja no podràs fer mai més. Té un punt dolorós i un altre d’alliberador. Deixes anar pes, i et pots abocar en cos i ànima al que et queda, si aprens a deixar de lamentar el que perds. Els mals dies t’ensenyen a viure amb eufòria els dies bons. I la por de morir fa que s’esfumin totes les pors del viure. Tens un tauler de joc més reduït, menys fitxes, i la banda sonora no és la més animada. Però si t`hi poses bé hi ha moltes partides per jugar i pots decidir encara com balles la música que et posen. La vida continua, i quan se’t tanquen les dreceres no et queda més remei que afrontar de cara i amb alegria tots els revolts.
D’un article d’en Carles Capdevila i Plandiura
(desembre 2016)
26 març 2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada