COMPANY, COMPANY...
Fa anys, quan el nostre fill era molt jove, la teoria popular de criar-los i educar-los, es basava en la pretensió de què un pare hauria de ser un “company” pel seu fill. Tal vegada les mares tenien que fer-se també companyes de les seves filles; no ho recordo.
Però si me’n recordo que la meva esposa i jo vàrem tenir moltes converses sobre el tema de les relacions pare-fill. Normalment aquestes converses consistien, per part d’ella, en una aferrissada defensa de la teoria popular llavors dominant; i la meva defensa, més aviat feble, de la raó per la qual jo no feia cap esforç per convertir-me en un “company” del nostre fill.
Però si me’n recordo que la meva esposa i jo vàrem tenir moltes converses sobre el tema de les relacions pare-fill. Normalment aquestes converses consistien, per part d’ella, en una aferrissada defensa de la teoria popular llavors dominant; i la meva defensa, més aviat feble, de la raó per la qual jo no feia cap esforç per convertir-me en un “company” del nostre fill.
Finalment, vaig definir la meva posició: “Mira, carinyo” -li vaig dir- “el noi vol i necessita companys de la seva mateixa edat, i els té (molts, per cert). Amb franquesa, crec sincerament que ell els prefereix a ells de companys que no pas a mi; el que ell necessita de mi es que jo sigui el seu pare.”
No vull que m’interpretin malament. Jo estimava molt al meu fill. Encara l’estimo. Gaudia molt de la seva companyia. Espero que ell hagi gaudit de la meva. Però en aquell llavors, estava convençut, i encara ho crec, que el que jo devia ser era un “pare” enèrgic, comprensiu, carinyos i madur, i no un “company”. Hi ha una diferència entre una i altra cosa. Estic convençut de què és una diferència important.
Aquesta, per suposat, és tan sols una opinió.
Aquesta, per suposat, és tan sols una opinió.
C. Dean
Fales (1.967)
03 juliol 2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada