NO
CULPEM AL PIANO
Déu ha sigut molt bo amb la
meva família. Hem tingut dos fills molt
macos i dos néts preciosos. Tos ells son
guapos o de gran bellesa, depenent del sexe. --- Intel·ligents, forts, plens de
salut. Realment excepcionals ---
exactament igual que els seus fills i nets, si tenen la sort de tindre’ls.
Els nostres nets ens visiten
alguna vegada. Una cosa amb la qual sembla
gaudeixen, es en sentir a la seva tia,
tocar el piano per ells. Toca el piano molt bé i interpreta peces
agradables pels petits. Però no triguen
massa a demanar que se’ls deixi tocar el piano. Ja es poden imaginar la tremenda dissonància que resulta dels seus
esforços. Per molt que estimem als nets,
cap de nosaltres gosem a dir que és el piano el que fa la diferència.
El mateix sol passar amb un
grup. No ? Tractem-los correctament i obtindrem un so
harmoniós y durador. Tractem-los
malament i ens donarà la sensació que
estem en perill. . . . És fonamental.
C. Dean Fales (agost
1.974)
7 juny 2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada