Dèiem ahir - HAFID - Og Mandino - 7/08/2014

H  A  F  I  D

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Admirat pel que acabava d’escoltar, Sergi es tapà la boca amb les dues mans i esperà les següents paraules de Hafid.

-- Jo era un cameller de la gran caravana de Patros, i havia passat tres dies molt difícils a Betlem, tractant de vendre una sola túnica vermella sense costura que Patros m’havia desafiat a vendre, per demostrar-li que podia ésser pujat de cameller a venedor.  Al arribar la tercera nit desprès de fracassar cent vegades en el meu intent de vendre la peça, vaig menjar un tros de pa a la fonda i vaig adreçar-me a darrera l’edifici a on havia deixat lligat el meu animal sota d’un porxo. Tota vegada que l’aire era molt fred, vaig decidir dormir damunt la palla junt al meu volgut ruc, en lloc d’anar a la muntanya. Vaig pensar que després d’una bona nit de son, estaria preparat el matí següent per fer el suprem esforç de vendre la túnica, obstinat de que, al final, assoliria l’èxit.

En entrant dins l’estable, veié un jove i una noia asseguts al costat d’una espelma i amb una caixa oberta en el seus peus, d’aquelles que es fan servir per contenir el farratge pel bestia.  Dins del pessebre hi havia un nadó dormint damunt d’unes palles, quasi gens protegit del fred per unes miserables mantes de la seva mare i del seu pare.

-- Què vas fer ?

Hafid tancà les mans en punys i respirà fons.

-- Vaig passar uns moments d’angoixa, imaginant-me les terribles conseqüències de tornar a la caravana sense la túnica o sense el producte de la seva venda.  Finalment la vaig treure dels lloms del meu animal i, amb ella, vaig embolicar al nadó amb molta cura.  Vaig tornar les rosegades mantes al seus perplexos pares.  Saps Sergi? de això ja fa quasi cinquanta anys, i malgrat el temps passat, encara recordo el formós rostre de la jove mare, singlotant de gratitud que se’n va apropar per donar-me un petó a la galta.

Hafid s’aixecà i començà a passejar amunt i avall per l’estància amb les mans a l’esquena mentres els seus acompanya’ns l’escoltaven amb atenció.

-- Vaig tornar a la caravana avergonyit.  Havia fracassat en la meva missió i estava segur de que em passaria tota la vida recullin bonyigues de camell.  Amb el cap ajupit, ni tan sols en vaig fitxar amb el lluminós estel que m’havia seguit des de Betlem fins a la caravana, però el meu amo Patros si que es va fitxar en ella.  Malgrat el tard que era, aquest em va esperar junt a la nostra filera de tendes i, de immediat, en senyalà el cel brillantment il·luminat, preguntant-me en quina portentosa gesta havia participat.  Li vaig contestar que en cap.  No obstant ell va considerar que l’estrella era una senyal de Déu i em va entregar els deu pergamins del èxit que he utilitzat des de llavors per aconseguir en aquesta vida moltes més coses de les que pot merèixer qualsevol persona.

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Fragment del llibre “El  Vendedor más grande del Mundo”  - 2ª Parte (1988)

                                                                          De:  Og Mandino  (1923 – 1996)

7 agost 2014