ESCOLTA
. . . !
Endreçant a les golfes de casa
dels meus avis, va caure entre les meves
mans un escrit d’un bisbe xilè, Monseñor
Ramón Angel Lara, de singular bellesa i que diu així:
“Et diré d’algú que té un
quelcom de Deu, tan és d’immens el seu
amor, i un molt d’angel, tants són els seus seguits desvels. És una dona que, si es jove,
se la troba assenyada com una vella, i si és vella,
sembla portada per l’empenta de la joventut. Una dona que,
essent illetrada, esbrina i jutja
dels secrets de la vida amb més encert que el més savi del savis i, de ésser instruïda, s’amotlla a les simplicitats més
infantils. Si forta, l’estremeix el vagit d’un nin; si manyaga,
sap redreçar-se amb la bravor d’una lleona per a defensar els qui
estima. Si pobra, es satisfà només veient els seus; si rica,
ho donaria tot per tal de no veure ferit el seu cor generós pels cops
del desagraïment i del desengany. Es una dona que se sent malaurada i plora per
les angoixes i els sofriments dels altres, i amb ells riu quan comparteix llurs joies i alegries.”
“Es una dona que mentre viu no
sabem estimar i àdhuc la fem sofrir,
malgrat que a la seva vora els dolors s’obliden. Després de morta, donaríem quan som i tenim només pel goig de veure
altre vegada el seu dolç somriure, per
mirar la tendresa dels seus ulls serens,
per rebre d’ella un bes, per
escoltar la seva veu aimada.”
“No em demanis qui és aquesta
dona, car nua’s de recordar-la, ja de llàgrimes els meus ulls s’amaren. Quan els teus fills, bressats amb petons i moixaines, hagin crescut i arribin al llindar de la
joventut, dóna’ls a llegir aquestes
ratlles, l’entrellat de les quals sabran
trobar i serà llavors que, amb els ulls
humits i la veu trencada, et diran que
ço que per ells deixà escrit aquell pelegrí,
no era més que l’esbós d’una MARE.”
Montserrat Cantí
La Veu de l’Anoia – 22 maig 1992
16 febrer 2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada