Dèiem ahir - LA IMATGE - 8/11/2015

LA IMATGE

Tots sabem com som; tots coneixem la nostra pròpia imatge.  I tots sabem com voldríem ser, quina és l’ imatge que ens agradaria tenir i donar als demés.  Normalment cada evidència que tenim de la nostra imatge, ens motiva a millorar-la i aquesta tendència cap a la imatge que voldríem tenir, determina una dinàmica permanent vers l’ideal.

Sembla complicat. Ho tractarem amb un senzill exemple. Fem una abstracció mental i pensem que hem pujat en un transport públic i estem asseguts. A cada estació puja gent i el transport es va omplint. Ja no queden seients i diverses persones viatgen dretes. En una estació, entre els que pugen, hi ha una noia que mostra evidents senyals d'estar embarassada. Busquem amb els nostres ulls la seva mirada per indicar-li que li cedim el seient. Ella no ens veu i, en aquest impàs, s’escolta una vigorosa veu tot dient: “Senyora, aquí, segui aquí, per favor”, al mateix temps que la persona que ho diu, s’aixeca i li cedeix el seient. Ens han passat al davant !

Meditem sobre aquest exemple. Nosaltres volíem cedir el nostre seient a la senyora embarassada i esperàvem la connexió visual per fer-ho.  Així és com som. Aquesta és la nostra imatge real. Però algú menys agosarat que nosaltres se’ns ha avançat. Així és com ens agradaria ser, més decidits, aquesta es la nostra imatge ideal.

I a cada vivència aprenem a millorar. Tots volem ser millors. Tots volem tenir una millor imatge davant dels altres. Veiem doncs que de cada un de nosaltres hi ha dues imatges, aquella que som i aquella que ens agradaria ser, tenir o donar als demés.

Però, hi ha una tercera imatge. La imatge que els altres poden tenir de nosaltres i aquesta... no la coneixem. Sols podem intuir-la observant el cas que se’ns fa, l’atenció que se’ns presta, l’amistat que se’ns dona. . .

Pensem que se’ns cataloga pels nostres fets, per les nostres converses i, malauradament moltes vegades, per les nostres aparences. . . 

8  novembre  2015