ELS
MISSATGERS DE LA MORT
Sembla ésser que totes les
nostres vivències les tenim emmagatzemades en el nostre subconscient. Deuen ser com bombolles d’aire que queden submergides
en una gran llag. De cop algunes d’aquestes
bombolles afloren i és llavors quan el nostre conscient recorda aquell episodi
ja perdut en el transcorre dels anys.
També sembla que quan ens fem
grans recordem més fàcilment les coses de la nostra joventut i infantesa, que el que vàrem fer fa tan sols
quatre anys. I les recordem per què són
aquelles bombolles que, sense cridar-les, afloren.
Jo era encara un nen. A la meva germana, per estar malalta, la mare
li comprà un llibre de contes.
Naturalment estava escrit en castellà. Mentalment l’estic veient i record-ho els títols: La Marquesa de Carabanchó, Els
Tres Tambors, etc. I n’hi avia un que em va quedar molt gravat. Ja sols el títol, a l’edat dels 9/10 anys, impressiona: Los
Mensajeros de la Muerte.
L’explico? Bé, procuraré escurçar-lo.
Un dia, en el bosc, un noiet
veié que unes branques bellugaven i uns gemecs s’escoltaven darrere. S'hi apropà, separà branques i... qui gemegava
era la Parca; embolicada amb una gran
manta negra amb caputxa, sols ensenyava la cara blanca de calavera, sense ulls,
sense nas.... les mans descarnades... El noi espantat però sol·lícit li
preguntà: que tens, que et passa, per què
gemegues? La Mort es sorprengué que
el noiet, no sortís corre’ns i li va respondre: he topat amb un caçador i m'ha escopetejat, ajudam, tinc set... El noi s’apropà al riu i li dugué aigua amb
una gran fulla de figuera. L’ajudà a beure. La Mort li digué: M’has
vist i no ha passat res, però la propera vegada que em vegis serà que ha arribat
la teva darrera hora; però m’has ajudat i per tant et concediré un favor;
demana.
El noi demanà: Abans de
tornar-nos a trobar, vull que m’enviïs tres missatgers. D’acord, -respongué la Mort- així serà.
Han passat molts anys des d'aquella troballa. Dins d’una habitació sota teulat, hi ha un home postrat. Està malalt des de fa uns mesos. La tauleta de
nit, plena de medicines. És negra nit; afora
plou torrencialment i bufa fort el vent,
quines ràfegues fan xiular els arbres. Per
l’època, sols la llum d’una espelma.
De sobte, amb estridència, la
finestra s’obra de bat a bat, aparentment per un cop de vent. Però és una sinistra figura la que apareix en
el dintell; primer una descarnada cama, després l’altra.Du la indumentària
negra que aquest vell malalt recordava haver vis de xicotet. Tu ! -exclamà esverat- vas dir-me que m’enviaries prèviament tres missatgers. . .
Ja
ho he fet -replicà la Mort- Recordes aquella caiguda d’un cavall desbocat que vares tindre als vint anys? Quasi ti quedes. Fou el primer avis. I quan tothom al teu voltant moria del còlera, te’l van encomanar, però
ten vas sortir, ho recordes? Fou el segon missatger que et vaig enviar. I aquesta malaltia que et té prostrat des de fa
quatre mesos, que et penses que és? Doncs
ha sigut el tercer missatger que t’he enviat. Ja veus, jo he complert. Au, vine
amb mi. . .
13
setembre 2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada