ALFONS
X, EL SAVI
El rei Alfons X (1.221-1.284), conegut pel Savi i el Magnànim, acreditats aquets sobrenoms per
la seva vastíssima ciència. Rei de
Castella i Lleó, cultivà totes les branques del saber. Fou poeta, historiador, filòsof, astrònom i matemàtic. Les seves obres mes notables són: Les Càntigues
de Santa María (en gallec), La
Historia General de España i El
Código de las Siete Partidas. Va
declarar el castellà llengua oficial, en substitució del llatí. Durant el seu regnat es va emprar la pólvora
per primera vegada en els asetjos a les ciutats. Emparentat per matrimoni amb
la Corona d’Aragó, conquistà, per aquesta, el reialme de Nàpols. Disculpeu aquesta referència històrica feta
sols per situar-nos.
Essent a Nàpols, un dia el rei
fou invitat a visitar una argenteria on hi campejaven tots el primors de l’art
napolità, i acceptada per Alfons la deferència del argenter, s’hi presentà amb
la seva noblesa. La botiga, si bé petita
per a honorar a tanta majestat, estava decorada amb un gust
indescriptible; de brocats i cintes i
diamants i pedres precioses no en vulgueu més.
Era una brasa d’or on el sol hi llampegava com en les espases i
escarselles i galoneria de la bella comitiva.
Agradat el rei de tanta meravella, felicità coralment al distingit
argenter, i después d’adquirir algunes alhages per sa reial persona, s’entornà
al palau bo i ponderant la visita.
Encara no havia passat la porta
el darrer noble de l’acompanyament, quan l’argenter s’adonà de que li faltava
un diamant primorós que era l’encant de la seva botiga. Respetuós i tremolenc s’acostà al rei i li exposà la possibilitat de
que algun noble se’n hagués emportat el diamant que ell tan estimava. El rei Alfons comprengué de seguida la
gravetat del cas; era precís recórrer a
una habilitat extraordinària per no afrontar al cortesà que havia comès tal
lleugeresa.
A indicació del rei, els
cortesans tornaren a entrar en la botiga. Reunits que hi foren, manà Alfons a l’argenter que portés un
perolet i que l’omplís de segó. Una vegada
això fet s’encarà amb els nobles i digué amb mesurada paraula:
“Del rei a l’últim de sos vassalls estem carregats de defectes que ens
empetiteixen. Corregir-los públicament pot degradar a qui els ha comès, i Nos no
volem que cap de vosaltres passi per aquesta humiliació. D’aquí de la taula de l’argenter, ha
desaparescut un diamant, i aquest diamant ha de restituir-se. No volem Nos saber qui l’ha sostret; fiqui tothom la mà closa en el perol, i sigui
ell el depositari de la vergonya, que cap de nostres cortesans ha de sofrir davant
de Nostra persona.”
Dit això, començà el rei per enfonsar
la mà closa en el segó del perolet i la tragué estesa; feren el mateix tots el nobles de la
comitiva; i, finida l’operació, el rei manà a l’argenter
que aboqués el segó del perol damunt de la taula. El diamant fou trobat al moment; l’argenter quedà més que agraït de la
restitució desitjada, i la noblesa
felicità al rei Alfons que tan hàbilment havia salvat la reputació del que
havia comès la baixesa.
Adaptació d’una prosa
de “El Trobador Català”
d’en Antoni Bori i
Fontestà (1.862 – 1.912)
20 juliol 2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada