ELS DOS AMICS I L’OS
A
dos amics se’ls hi apareix un os;
l’un
més poruc,
a
les branques d’un arbre s’assegura,
l’altre,
abandonat a l’aventura,
es
fa el mort repentinament;
l’os
se li apropa lentament;
mes,
com aquest animal, segon es conta,
de
cadàvers mai no s’alimenta,
sense
ofendre’l el registra i toca
no
li sent l’alè
ni
el més petit moviment.
I
així se’n va sense recel dient:
“Aquest
tan mort està com el meu parent”.
Llavors
el covard,
fen
ostentació de la seva amistat
de
l’arbre baixa molt lleuger;
corra,
arriba i abraça al seu company.
Pondera
la fortuna
d’haver-lo
trobat sense lesió qualcuna,
i
al final li diu. “Saps que he notat
que
l’os et deia alguna veritat ?”
Que
ha pogut ser ?” “Et diré el que
ha
sigut; aquestes paraules a l’orella:
“Fuig
de l’amic que d’amistat blasona
i que
quant et veu en perill t’abandona”.
Félix María Samaniego (1.745 – 1.801)
12
gener 2014
